miércoles, 23 de mayo de 2018

LA DAMA BLANCA DE FONTSCALDETES

Les restes enrunades de Fontscaldetes i l’església de Santa Maria Assumpta, l’únic edifici d’aquest poble abandonat que encara es conserva en relativament bon estat, es troben dins del terme municipal de Cabra del Camp, a la comarca de l’Alt Camp. En aquest poble s’hi fundà una de les primeres granges del monestir de Santes Creus a finals del segle XII, poc després que els monjos arribessin a la riba del Gaià, i va estar habitat fins que va quedar definitivament abandonat l’any 1964, quan van marxar els últims habitants d’aquesta vila. El cas és que, segons la llegenda, el poble no va quedar buit del tot, doncs encara hi ha qui després de que aquest va quedar buit i abandonat ha vist o li ha semblat sentir l’esperit de la Dama Blanca, una mena de fantasma femení que segons la veu popular encara volta pel poble.

La Dama Blanca de Fontscaldetes.

El folklore internacional distingeix sovint entre dos tipus d’éssers femenins que reben el nom de dames blanques: per un costat es descriu amb aquest nom a una mena d’esperits femenins relacionats amb la natura -generalment amb deus i fonts d’aigua, gorgs, estanys o rius, però també amb els boscos i muntanyes-, i per un altre, el conjunt d’una sèrie d’ànimes en pena solitàries d’aspecte femení, tot i que sovint les característiques d’unes i d’altres es desdibuixen i es confonen. Del que no hi ha dubte, però, és que la Dama Blanca de Fontscaldetes pertanyeria a la segona categoria, la de les ànimes damnades, com veurem a continuació.

En el seu llibre Llegendes de l’Alt Camp, Rosa M. Canela i Balsebre recull una història que li va ser explicada per Joan Adserà, de Cabra de Camp: “La Dama Blanca de Fontscaldetes és tot un misteri. Diuen que era una noia de Fontscaldetes a qui no deixaven casar amb un noi d’allà del qual estava molt enamorada. Ella no va voler casar-se amb ningú més, i es va posar malalta fins que es va morir. Ja morta, es presentava a l’home que havia estimat, i li deien la Dama Blanca perquè anava de blanc. Diuen que el noi estava convençut que la veia.”

Restes de Fontscaldetes.

El cas és que aquesta llegenda no ha passat desapercebuda per la gent amant dels misteris, i tot i que la llegenda sembla situar-se en una època en que el poble encara estava habitat, es diu que l’esperit la Dama Blanca encara resta al poble de Fontscaldetes, Alguns grups d’espiritisme (alguns de Valls) i d’aficionats a la parapsicologia i temes esotèrics han visitat aquest poble i han anat a l’església on creuen retrobar-la en les seves invocacions, i si bé no l’han vista, alguns asseguren haver-la sentida amb la fragància d’un olor a perfum.

A Vila-rodona, per la fira, pels volts de Tots Sants, entre els grups de jovent hi havia la tradició d’anar a la tarda-vespre a l’església de Santa Maria Assumpta, de Fontscaldetes, a fer espiritisme i, potser, veure la Dama Blanca.

El carrer Major de Fontscaldetes.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies del poble de Fontscaldetes, que espero que us ajudin a il·lustrar un xic més la llegenda que us hem explicat.

A l'entrada del poble de Fontscaldetes.

Pujant el carrer Major...

Restes de Fontscaldetes.

Arcs d'una de les cases del poble.

Fontscaldetes, detall.

Fontscaldetes.

Portal.

Detall d'una finestra.

Fontscaldetes.

Una porta al no res...

La casa més ben conservada...

La font de Fontscaldetes.

Vistes de la plaça de l'església des de la font...

Una porta del poble.

La plaça de l'Església.

L'església de Santa Maria Assumpta.

L'església de Santa Maria Assumpta.

L'església de Santa Maria Assumpta.

L'església de Santa Maria Assumpta, interior.

L'església de Santa Maria Assumpta, interior.

L'església de Santa Maria Assumpta, interior.

L'església de Santa Maria Assumpta, part posterior.

Sortint del poble pel carrer Major.

Murs de Fontscaldetes.

Vistes a la comarca de l'Alt Camp.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

domingo, 13 de mayo de 2018

LA LLEGENDA DEL PONT DE TORROELLA (EL PONT DEL DIABLE DE GURB)

El pont de Torroella -també anomenat pont del Diable-, està situat dins del terme municipal de Gurb, a la comarca d’Osona. És un petit pont de pedra de tres arcs desiguals construït a finals del segle XIV, i en molt bon estat de conservació, que passa sobre la riera de Sorreigs, poc abans que aquesta desemboqui al riu Ter. Segons una llegenda, molt comuna en altres ponts antics, el dimoni va fer el pont en una nit a canvi de l’ànima d’un traginer.

El pont de Torroella, amb el mas Torroella al fons.

En el seu llibre 100 llegendes de la Plana de Vic, Xavier Roviró i Alemany recull una narració extreta de les xerrades i converses mantingudes amb Joan Capa, de Gurb, i amb Josep Rovira, de Santa Eugenia de Berga. En el seu llibre, que només recull una versió de moltes altres que corren per la zona, diu així:

Al mig de la Plana de Vic, molt ben amagat entre els camps dels plans de Torroella o de Palau, hi ha un pont molt vell: és romànic. Aquest pont travessa la riera dels Sorreigs una mica abans de la seva desembocadura al Ter.

Diuen que en aquest pont encara hi falta una pedra última, que l’havia de posar el diable i no va tenir temps. Si un s’hi fixa bé, es veu el lloc on falta aquesta pedra, és al capdamunt del pont. Els dimonis van treballar molt durant tota la nit però no van poder complir el tracte i no van acabar l’obra a temps. La gent de per allà no dubte gens ni mica que va ser fet pels dimonis: diuen que és un pont una mica mal fet. Però també asseguren que en aquella època era molt difícil de construir una obra d’aquestes característiques, i que deurien tenir molta feina a aixecar-lo.

El pont de Torroella, altrament dit del Diable.

Expliquen que els dimonis van fer tot el pont només en una nit. Quan començà a fer-se fosc no hi havia ni una pedra, només les passeres que amb prou feines deixaven travessar els Sorreigs, i en fer-se clar ja estava aixecat tot; només hi faltava la pedra final.

La història es veu que va començar quan el pagès del mas Torroella tenia uns camps que menava a l’altre costat del riu. Cada dia, i a vegades més d’un cop, havia de travessar els Sorreigs per anar a treballar als camps. Molt sovint trobava la passera, la palanca o les pedres emportades pel riu corrent avall. Era una gran feinada tornar-ho a muntar una altra vegada. Perdia molt de temps i era el que sempre li faltava. Semblava fet expressament: el dia de més feina segur que no podia travessar el riu. Un dia d’estiu de molta calor i molta feina de la sega, va haver de travessar els Sorreigs unes quantes vegades. El matí ben d’hora ja va haver de muntar la palanca que el dia abans s’havia emportat una xarbescat. Aquella mateixa tarda va tornar a descarregar una bona tamborinada i s’emportà la passera altre cop. El pobre home ja n’estava ben cansat.

Feia molt de temps que pensava la manera de fer-hi un pont que aguantés les revingudes del riu, però era molt car i portava molts mesos de feina. Sense pensar-s’ho massa, va dir:

-Tant de bo hi hagués un pont aquí! Encara que fos del dimoni!

El pont de Torroella.

Quan començava a fer una petita passera per tornar a casa, va veure un home tot vestit de negre que se li acostava. Li a dir que ell faria el pont en una sola nit, que el tindria abans de cantar el gall. El preu que havia de pagar era que la primera ànima que passés per sobre el pont havia d’anar amb ell.

Van començar a sortir dimonis de tot arreu i el pagès veia com el pont anava creixent molt ràpid. Es va espantar molt. Va anar a casa amb la dona i li ho explicà tot. La dona li va dir que no patís, que ja ho arreglaria ella. Quan el pont era gairebé acabat va ben remullar un gall que dormia ben tranquil al galliner. El gall es va despertar de cop i va cantar tant fort que es va sentir molt tros enllà. En aquestes que la dona es va posar a un cap del pont, va agafar un gat i li va escapçar la cua. El gat va sortir corrent i travessà el pont més ràpid que el vent. Quan el dimoni va veure allò enrabiat fins a la cua, va dir:

-Una ànima de gato! (Un incís: en els contes i llegendes populars és molt habitual fer servir el castellà, com a indicació de foraster, per representar la parla del dimoni).

I va desaparèixer el dimoni gros i tots els petits.

Les rescloses del Pont de Torroella.

Expliquen que les pedres les anaven a buscar allà on fos, encara que haguessin d’anar molt lluny. Si convenia fins i tot a dalt el Montseny. D’aquestes anades i vingudes encara es poden veure algunes petjades dels dimonis: n’hi ha una de molt ben marcada en una pedra de Sant Sadurní d’Osormort.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies del pont de Torroella, amb alguns dels seus detalls, que espero que us ajudin a disfrutar un xic més de la llegenda que us hem explicat.

El pont de Torroella.

El pont de Torroella, cartell.

Travessant el pont de Torroella.

El pont de Torroella.

Resclosa del pont de Torroella.

Un petit detall de la resclosa.

Un petit detall de la resclosa.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 9 de mayo de 2018

LES FADES DEL GORG D’EN PÈLAGS

Si ens endinsem en mig dels frondosos boscos que hi ha entre el turó del Pi de les Tres Branques i el turó de la Torre Roja, dins del terme municipal de Caldes de Montbui, a la comarca del Vallès Oriental, trobarem les cristal·lines aigües del torrent del Pascol. Seguint un estret camí de terra i roca que bordegen les seves aigües arribarem al gorg d’en Pèlags, un lloc màgic on la veu popular ha volgut situar un punt de trobada de les fades de la contrada.

El gorg d'en Pèlags.

Segons la llegenda, la nit de la revetlla de Sant Joan, si un s’acosta silenciosament fins el gorg d’en Pèlags poc abans d’arribar al bell punt de la mitjanit, podrà contemplar un espectacle únic i pertorbador, doncs sembla ser que aquesta nit màgica en aquest gorg es reuneixen totes les fades de la comarca per rentar la seva roba i celebrar el seu aplec anual. Il·luminades per la llum de la lluna i els estels, esquitxades per les aigües del torrent, aquestes fades -si dones d’aigua o encantades, no sabríem dir-ho- mostren els seus cossos nus i fràgils, mostrant-se amb tota la seva excepcional bellesa, però també en un gran frenesí, movent-se al so d’una música que els éssers humans no poden escoltar, com tampoc poden oir les paraules que intercanvien entre elles en un xiuxiueig ininterromput. És aquest un fet misteriós, perquè si bé se les pot veure, no se les pot sentir; per contra, elles no poden veure els humans, però sí escoltar-los i, al més mínim soroll, desapareixen com un estol de moixons espantadissos.

És per això, que si un les vol veure, ho haurà de fer de la manera més silenciosa, sense parlar ni moure un bri d’herba, i s’haurà d’esperar a que acabin les seves tasques sense pertorbar-les ni espantar-les. Llavors, quan toquin les campanes, al ressò de l’última campanada de la mitjanit, totes elles fugen i es fan fonedisses amb un aclucar d’ulls, i un ja no les podrà a tornar a albirar fins l’any següent, a la mateixa hora de la mateixa nit i en el mateix lloc.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies del gorg d’en Pèlags, amb algunes de les seves vistes, que espero que us puguin ajudar a disfrutar un xic més de la llegenda que us hem explicat.

El cartell del gorg...

El gorg d'en Pèlags.

El salt d'aigua del gorg d'en Pèlags.

El gorg d'en Pèlags, vist des del sender...

Una resclosa natural del torrent del Pascol.

El petit gorg vora el gorg d'en Pèlags.

Una cova vora el petit gorg.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

domingo, 6 de mayo de 2018

LA LLEGENDA DE SANT ANTONI DE PÀDUA I EL ROURE DEL GIOL

El Roure del Giol, també anomenat Roure de Santa Coloma Sasserra, és un arbre monumental que es troba al petit nucli rural de Santa Coloma Sasserra, en el terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès. Aquest roure martinenc (Quercus pubescens) de mides extraordinàries mesura aproximadament uns 17 metres d’alçada, amb 20 metres de capçada mitjana i 4,25 metres de volt de canó, a una alçada de 1,5 metres. Al voltant daquest arbre hi ha una llegenda que el relaciona amb la figura de Sant Antoni de Pàdua, que us explicarem a continuació.

El roure del Giol.

Segons explica la llegenda, sembla ser que un dia que Sant Antoni de Pàdua es trobava pregant a la capella de l’Escola dels Frares Menors Franciscans de Pàdua, que ell mateix havia contribuït a constituir, va aparèixer a correcuita un germà llec força exaltat, que li va dir:

-Germà Antoni! Germà Antoni! Arriben males notícies de Portugal! El vostre pare, Ferran Martins, ha estat jutjat per l’assassinat d’un ric comerciant i condemnat a morir a la forca tan aviat com aquesta estigui parada davant la Casa de la Vila de Coïmbra.

El roure del Giol.

Trasbalsat davant aquestes noticies, corprès, el Sant es limità a pregar en silenci, però no va passar gaire estona que va sentir com una mà incorpòria li tocava l’esquena, com per desvetllar-lo, mentre una veu quasi inaudible li deia així:

-Au, bon Antoni! Puja a cavall, ves sense esperar més!- Era l’arcàngel Sant Miquel, qui envoltat d’una aurèola brillantíssima, havia baixat de la Cort Celestial en ajuda del més fidel entre els fidels. Un esplèndid corser blanc, amb enormes ales de cigne, l’esperava piafant a la porta de l’església.

Sense pensar-s’ho, Sant Antoni va muntar aquell cavall alat, que ràpidament es va enlairar cap els núvols de la regió del Vèneto, al nord d’Itàlia, i en un dia va sobrevolar els Alps, havent passat primer sobre les ciutats de Milà i de Torí, i després per les regions de Provença i del Llenguadoc, sempre en direcció oest, fent via cap a Lusitània.

L'ermita de Santa Coloma Sasserra.

I en aquest viatge només es va permetre una baixada a terra per descansar, i aquesta va ser a l’ermita de Santa Coloma Sasserra, prop de Moià, on a l’empara de l’enorme roure del Giol, es van obrar grans meravelles i miracles, que un altre dia explicarem.

A la vista de la Universitat de Coïmbra, on havia estudiat, i d’una Lisboa radiant, Antoni va sentir l’emoció de tornar al lloc on hom ha nascut. Ben aviat va ser a terra. Va deixar el corser ben tapat amb una flassada a les cavallerisses del Palau Episcopal, i sense aturar-se gens es va dirigir a la Cort de Justícia, on un eixam de persones anaven amunt i avall amb les seves togues o els seus grillons, segons fos llur condició. Conegut com era per la seva bonhomia arreu de la cristiandat, va ser immediatament rebut pel Jutge Major, sa senyoria Lourenço do Valhe, al qual va proposar, davant la sorpresa i la incredulitat de tots, efectuar una prova definitiva de la innocència del seu pare: que el mort declarés!

L'ermita de Santa Coloma Sasserra.

Era l’hora de l’Àngelus del dia fixat per a l’execució, el dia 21 d’abril de 1231, al capvespre, i ja se sentien els cops de martell del botxí que donava els últims retocs a la forca. Al mateix temps, una conhort d’homes d’aspecte sever travessaven el portal del cementiri del Chiado. Es dirigien cap a la tomba del mercader que feia uns dies havia estat mort amb violència. Una vegada al fossar, quatre agutzils van elevar el fèretre i el van dipositar a terra, al costat del forat i van retirar-li la tapa. Aleshores, Sant Antoni va dir amb un inusitat cop de veu:

-Ric comerciant! Per Déu i la Justícia! Desvetlla’t del somni etern i digues si aquest home -senyalant el seu pare- és qui maliciosament et va treure la vida!

Amb molt d’esforç, el difunt es va anar incorporant lentament, i amb una veu esllanguida, quasi imperceptible, com sorgida del més enllà, va dir:

-No, no, Ferran Martins no és l’assassí...!- i el cos del difunt va caure de nou exànime. I el jutge es va convèncer de la seva innocència.

El roure del Giol.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.