jueves, 19 de octubre de 2017

LA LLEGENDA DE LA PUNTA DE LA GALERA DE PALAMÓS

Tot just al peu del promontori rocós on es troba el Far de Palamós -en la mateixa vila de Palamós, a la comarca del Baix Empordà-, conegut com la Punta des Molí o Punta de sa Galera, trobem una roca que és coneguda popularment com sa Mà des Gegant i, a uns 25 metres mar endins, podem veure la peculiar formació rocosa coneguda popularment com la Galera o sa Galera. L’origen d’aquest rocam que descansa arran de mar, és explicat amb una bella llegenda popular que ens transporta a més de dos mil anys enrere...

La roca de la Galera, davant la costa de Palamós.

Diu la llegenda que fa dos mil anys, en el terme del que avui és Sant Antoni de Calonge, en el terme municipal de Calonge, i just en el lloc que avui dia es troba l’ermita i les restes de l’antic monestir de Santa Maria del Collet, hi havia una vil·la romana on vivien uns masovers que tenien una única filla, la més bella i llesta de tota la contrada de la badia de Palamós. Tantes eren les virtuts que tenia aquesta noia, que tots els joves de les vil·les properes la festejaven.

No gaire lluny d’allà, a les ruïnes del poblat ibèric que hi ha vora la platja de la cala del Castell, en el municipi de Palamós, hi vivia un gegant. Un dia, tot caçant, el gegant va veure la jove noia i quedà corprès per la seva bellesa, de manera que se n’enamorà a l’instant.

No es sap ben bé com, però al poc temps el gegant començà a parlar amb la noia, i cada dia que passava les trobades entre els dos eren més freqüents i les xerrades informals del principi s’anaren convertint en carantoines i converses d’enamorats.

La roca de la Galera i la roca de la Mà del Gegant.

Els pares de la jove no veien aquesta relació amb bons ulls perquè el gegant estava molt més acostumat a tractar amb llops i guineus que no pas amb persones i, a més, de fer de pagès, que era del que ells vivien, no en tenia ni idea. Però a la filla, aquell noi li feia peça i contradient les indicacions dels seus pares el continuà veient d’amagat.

Al cap d’unes setmanes, la pubilla del Collet i el gegant foren vistos festejant sota una olivera. Això enfurismà el pare de la noia, que decidí enviar a la seva filla a casa d’uns parents d’Empúries, confiant que l’absència refredés l’estimació dels dos amants. En el fons, malgrat les seves queixes, la noia, per respecte als seus progenitors es mostrà conforme amb la decisió que aquests havien pres.

Dos dies més tard una galera que enfilava la costa va recollir a la noia a la platja del Collet. Quan al gegant li va arribar la notícia de que s’enduien la noia, ple de fúria i tristesa, va anar corrent fins aquell punt on avui en dia hi ha la vila de Palamós, just a la punta del penyal rocallós on avui en dia hi ha aixecat el far. Allí, en la seva desesperació, començà a ajuntar pedres i còdols fins a formar un promontori que li servís de guaita per veure passar el vaixell, i quan l’albirà, va agafar un d’aquests còdols i va posar-lo en un mandró que duia a propòsit. Quan la galera fou a prop, començà a llençar còdols contra ella.

La roca de la Galera de Palamós.

Els primers rocs varen caure a l’aigua, però després d’uns intents fallits, les pedres començaren a fer blanc en alguns mariners i finalment en el timoner. Sense pilot, la nau on anava la noia començà a anar a la deriva.

Quan el gegant veié la nau a un tir de ballesta cregué arribada l’hora de la seva venjança i, prenent arrencada,  intentà arribar a la galera d’un salt potent per entrar-hi a l’abordatge. Però la sort no li fou propícia. Ja fos perquè errés el peu o ja fos perquè no hagués calculat bé la distància, el cas és que el gegant va caure al mar, entre la galera i el rocam, i va morir trinxat desesperadament, víctima de la seva imprudència. I així, tant els tripulants de la galera, com el gegant i la noia, moriren aquell dia allà i quedaren convertits en escull.

La gent de la vila de Palamós encara creu endevinar la forma d’una galera en l’escull de la punta del Far de Palamós, que porta el nom de sa Galera, i creu endevinar la mà del gegant sota el Far de Palamós, en una gran roca granítica solta de grans dimensions que és coneguda com sa Mà des Gegant. D’aquesta manera hi ha qui diu que el gegant encara ensenya el puny clos, amenaçant de caure sobre l’imprudent que s’atreveixi a passar a prop de la galera, sobretot de les barques que s’hi apropen.

La Galera de Palamós.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 18 de octubre de 2017

LA LLEGENDA DE PIRENE, EL SENYOR DEL CASTELL DE SANT ESTEVE DE MAR, I LA ROCA FOSCA DE PALAMÓS

La Platja de la Fosca, al municipi de Palamós, a la comarca del Baix Empordà, és una d’aquelles platges privilegiades que amb el transcórrer dels anys s’ha anat degradant a causa de la sobreexplotació turística i immobiliària; així i tot, avui en dia encara conserva part d’aquell encant que tenia temps enrere, atrapada entre les aigües blaves del mar, les roques de la costa i els boscos de pins. En un petit promontori del seu vessant nord-est, encara s’hi poden contemplar les ruïnes del castell de Sant Esteve del Mar -recentment consolidat-, i al bell mig punt de la platja mateix, entre la sorra arenosa i les aigües, veiem una enorme roca coneguda com la Roca Fosca, que forma part d’una bella llegenda que intenta explicar el seu origen.

La Roca Fosca de Palamós.

Diu la llegenda que, després de que la deessa Pirene, filla dels Pirineus, fos alliberada del terrible incendi d’aquestes muntanyes a mans d’Hèrcules -ja que segons aquesta llegenda, sembla que no va morir cremada en les mateixes, com sí ho asseguren altres històries-, la deessa decidí deixar aquesta serra muntanyosa per descobrir les delícies del mar. Així doncs, va enviar els seus servents perquè li trobessin una platja ben petita per establir-hi el seu lloc d’estiueig així com el seu niu d’amors. Els seus criats, primer li oferiren la badia de Roses, que la deessa rebutjà per ser massa gran i estar exposada a mirada d’estranys. Després li presentaren la cala Aiguablava de Begur, que també rebutjà per ser massa pedregosa i perquè temé que les altes muntanyes del cap de Begur li recordessin la llar pairal que acabava de deixar al Pirineu. Quan semblava que estava a punt de decidir-se per Calella o Llafranc, però, la nau en la qual la deessa viatjava resseguint la costa tingué una avaria, i els seus tripulants es veieren obligats a baixar a terra al Cap Gros, en el terme de Palamós, per tal de fer les reparacions adients. I fou allí on veieren la platja de la Fosca. La fina sorra i la tranquil·litat de l’indret, produí una sensació tan dolça a Pirene, que aquesta restà meravellada.

-Aquí -digué als servents-, aquí m’hi bastireu un palau, mig en mar i mig en terra!

Pirene.

La platja, abans quieta i solitària, amb l’estatge de la princesa fou transformada en un petit paradís, amb jardins, horts i conreus. Els pescadors de la zona li regalaven els millors peixos del mar i ella, en compensació, amb la seva bellesa i jovenesa omplia de cançons d’alegria aquest bocí de la costa empordanesa.

Tanta tranquil·litat, amor i harmonia, però, no havia de durar gaire! El senyor del castell de Sant Esteve (o Sant Esteve de Mar), que corona un penyal veí de la mateixa platja, ullprès per les gràcies de la deessa i per tot el que sentia contar als seus servents, decidí conèixer-la i li envià un missatger per convidar-la al seu castell. Pirene, però, no feu cas a cap dels seus oferiments. De la negativa, el senyor del castell en quedà molt desconcertat, i veient el seu orgull i amor propi humiliat, li féu portar un missatge amenaçant represàlies si no accedia a ser la seva convidada. La deessa, però, li tornà a mostrar indiferència.

El castell de Sant Esteve de Mar.

Una nit, quan al palau de la deessa tothom dormia, aquest fou assaltat traïdorament pels guerrers del castell de Sant Esteve, que li van calar foc, fins que tot el palau i els seus habitants van quedar reduïts a cendres.

Del palau de la princesa no quedà res més que un munt de runes, que llepades i erosionades per les onades del mar, amb el pas dels segles quedaren reduïdes  una única roca que s’alça enmig d’aquella platja. Es tracta de la Roca Fosca, que dona nom a la mateixa platja de la que parlem.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies extres que vàrem prendre del castell de Sant Esteve de Mar i de la Roca Fosca de la platja de la Fosca de Palamós que serveixen per il·lustrar millor la llegenda que us hem explicat.

La Roca Fosca de Palamós.

La Roca Fosca de Palamós.

El castell de Sant Esteve de Mar.

El castell de Sant Esteve de Mar, des de la platja de la Fosca.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

martes, 17 de octubre de 2017

EL NEN EMBRUIXAT DE VIDRÀ

Vidrà és un municipi de la comarca d’Osona situat en un terme molt muntanyós format al voltant de la capçalera del riu Ges. En aquest poble hi destaca l’església dedicada a Sant Hilari, i just als afores del poble hi ha l’antiga i important masia del Cavaller de Vidrà, documentada al segle XIII, tot i que l’estructura actual és del segle XVIII, que és considerada una de les masies més importants de Catalunya. A “100 llegendes de la Plana de Vic”, Xavier Roviró i Alemany recull una llegenda extreta d’una narració contada per Maria Pijoan, d’Orís, el dia 4 de juliol de 1986, situada en aquesta població.

El Cavaller de Vìdrà.

“Jo ho havia vist de petita. Allà a una casa hi havia un nen que estava malat. Van començar a dir que aquell nen estava embruixat. Als seus pares els deien que miressin de saber qui l’havia embruixat. Per saber-ho havien d’agafar tres gats i ficar-los a dintre un sac. N’hi havia d’haver un de negre, un de blanc i un de borell. Els gats borells eren aquells que tenien una mica de color del conill de bosc. Llavors havien de fer voltar aquell sac, ben voltat, marejar-los i llavors els engegaven. I, és clar, aquells gats marxaven d’allà on tenien la cara. On anava de dret el gat negre, era on hi havia la bruixa.

El Cavaller de Vidrà.

Aquella vegada el gat negre va anar de dret a una casa on, pobra gent, potser eren ben innocents. Oh, hi van tenir unes batalles! Marededéu! A la dona li deien que era la bruixa i l’amenaçaven que si no es posava bé la criatura, la matarien. I que aquí, i que allà, aquella pobra dona els deia:

- Nosaltres no tenim res a veure. Si el nen es posa bé, millor. I si no, no hi podem pas fer res.

Això va passar a Vidrà. Me’n recordo molt bé. El nen es va curar.”

Església de Sant Hilari de Vidrà.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

lunes, 16 de octubre de 2017

LLEGENDES DEL CASTELL DE MONTESQUIU

El castell de Montesquiu és una gran casa fortificada que es troba dins del terme municipal de Montesquiu, i que avui en dia forma part de l’àrea del Parc Natural del Castell de Montesquiu, integrada dins la xarxa de parcs de la Diputació de Barcelona. Possiblement, l’edifici inicial només va ser una torre de vigilància que depenia del castell de Besora, i vigilava el camí que conduïa al monestir de Ripoll, però amb el temps, després de diverses reformes i ampliacions obra dels seus estadants -els Besora, els Descatllar i, finalment, els Juncadella-, esdevingué una enorme construcció de planta quadrada de tres plantes, molt allunyada ja de la seva estructura original. Tot i això, ha estat gràcies a aquestes constants reformes, que l’estat de conservació d’aquest castell és excel·lent i encara pot ser visitat avui en dia com referència d’una altra època. Ara però, toca parlar d’algunes de les seves llegendes...

El castell de Montesquiu.

LA CAMBRA SECRETA DEL CASTELL DE MONTESQUIU

Als antics castells, així com també a les grans masies i palaus que es troben en paratges allunyats de poblat, sol haver-hi cambres i llocs amagats  i molt dissimulats on poden amagar-se joies i efectes de valor per sostreure’ls a la possible presa d’enemics o de lladres en casos de perill. Al castell de Montesquiu existia un d’aquests amagatalls al soterrani, cavat a la roca viva, on s’entrava per una porta petita feta de pedra, que girava per mitjà d’un ressort secret que només coneixien els més íntims familiars. La cambra era gran per poder-hi guardar mobles i coses de valor de gran mida i passaven anys que no s’obria per dissimular la seva existència, fins al més entrant servei de la casa.

Entrada principal a l'interior del castell.

En certa ocasió el senyor de Montesquiu va desaparèixer sense que ningú pogués trobar-lo. Es feren diferents gestions per veure si se’n trobava el rastre, les quals foren inútils. Passats molts anys, i quan ja es donava el fet  com a oblidats, el successor del vell senyor va tenir unes diferències amb el senyor de Besora, i arribaren fins al punt d’agredir-se. Els de Montesquiu, com a previsió de si el de Besora  i els seus arribaven a apoderar-se del castell, decidiren amagar diversos efectes a l’amagatall, i tingueren la gran sorpresa de trobar-hi el cadàver del senyor del castell, desaparegut anys abans.

LA SENYORA DEL CASTELL DE MONTESQUIU

Són diversos els castells que, llegendàriament, tenen la seva bruixa o bruixes. La senyora del castell de Montesquiu tenia fama d’endimoniada, i per tal de no passar per bruixa, amb les conseqüències que això li podia comportar, regalà un baldaquí valuosíssim per l’altar major de la catedral de Girona.

Menjador del castell.

LA PRESA DEL CASTELL DE MONTESQUIU

La narració oral assegurava que el castell de Montesquiu no podia ser pres de cap manera per les armes, a desgrat de l´ímpetu dels assetjadors. La resistència d’aquest castell fracassà, tanmateix, quan el capitost d’uns atacants, galindoi i obsequiós, s’entrevistà, per parlamentar, amb la dama que defensava el castell i, amb els compliments, li guanyà el cor... i el castell!

El castell de Montesquiu.

EL FANTAMA DE LA MINYONA DEL CASTELL DE MONTESQUIU

Segons ens va explicar una guia del castell de Montesquiu quan vàrem anar a fer la visita a aquest castell, fa uns anys, a Sant Quirze de Besora, s’explicava que una minyona que servia al castell de Montesquiu es va suïcidar la nit d’un 31 de juliol d’un any indeterminat, llençant-se daltabaix per una finestra del castell, sense tenir-se gaire clar el motiu del perquè d’aquesta mort.

Finestra del castell.

El cas és que, cada any, des d’aquella data, quan arribava la nit del 31 de juliol, els vilatans de Sant Quirze de Besora deien que just a les dotze de la mitjanit es podia sentir un esgarrifós crit o lament que provenia del castell de Montesquiu, just al peu d’aquella mateixa finestra on la minyona s’havia suïcidat. Aquest horrible plany es podia escoltar per tot el Bisaura -la zona situada entre Osona i el Ripollès que abasta els municipis de Sant Quirze de Besora, Montesquiu, Sora, Santa Maria de Besora i Vidrà-. Deien que eren els laments del fantasma d’aquella minyona, tot i que sembla ser que en realitat es tractava algú del poble que ho feia per espantar als més crèduls, als que sovint havien motivat prèviament perquè anessin a visitar el castell aquella nit.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes quantes fotografies que vàrem prendre per del castell de Montesquiu -tant del seu interior com del seu exterior- per il·lustrar millor algunes de les llegendes que us hem explicat.

El castell de Montesquiu.

El castell de Montesquiu.

Castell de Montesquiu, detall exterior.

L'entrada exterior principal del castell.

Entrada a la capella de Santa Bàrbara.

Entrada principal a l'interior del castell.

Façana interior del castell.

Pou ornamental.

Pou ornamental.

Detall del pou ornamental.

Matacà ornamental del castell.

Matacà ornamental del castell.

Escut ornamental.

Escut de la familia Besora.

Interior del castell.

Interior del castell.

Interior del castell.

Llum interior del menjador.

Llum interior del menjador.

Detall.

Cadira.

Dormitori de la senyora Juncadella.

Armariet.

Màquina de cosir.

Detall de la sala de trofeus d'Emili Juncadella.

Altar de la capella de Santa Bàrbara.

La capella de Santa Bàrbara.

Llibre sobre l'altar de Santa Bàrbara.

Capella de Santa Bàrbara, detall.

Capella de Santa Bàrbara, detall.

Capella de Santa Bàrbara, detall.

Llum exterior de la balconada.

Balconada del castell.

Balconada del castell.

Font dels jardins del castell.

Font dels jardins del castell.

Cases del masovers del castell.

Parc del castell de Montesquiu.

El castell de Montesquiu.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.