Fa més de 300 anys que la Gran Guerra va assolar el món acabant amb més de les tres quartes parts de la humanitat i va cremar una quarta part del planeta, deixant-ho inhabitable en bona part dels mateixos antics territoris "civilitzats" que van provocar aquesta mateixa guerra! Després, sense cap tipus de control, va arribar la gana i la malatia, que va exterminar novament tres quartes parts de la gent que quedava! Avui, Catalunya no és res més que una terra fragmentada i inhòspita, sense llei, a l’oest de l’Europa, regida per cabdills de la guerra, pistolers, bandolers i mercenaris que sotmeten els pagesos, els remences i els pastors que intenten subsistir en aquestes terres ara salvatges. De la foscor que hi ha al nord, més enllà dels Pirineus, producte de la Gran Guerra, sorgeixen salvatges, devoradors de carn humana, bruixes i bèsties mutants que penetren les variables fronteres del comtats, marques i ducats catalans. Al sud, les taifes súbdites del nou regne d’Al-Andalus, lluiten per extendre els seus dominis intentant atravessar les terres de l’Ebre... Això és un oest com mai havies imaginat... fins ara!
PA'N'TOMÀQUET WESTERN?
Fa temps, parlant amb un grup d’amics sobre cinema i literatura i els seus diferents generes, dèiem que en el fons tot ja està fet i totes les històries ja estan explicades. És difícil crear nous gèneres, encara que amb els subgèneres no està tot dit, ja que aquests apareixen en la mateixa evolució del ésser humà i les seves noves tecnologies o descobriments. Aficionats com molts de nosaltres érem al cine, vàrem posar com exemple el western. Partint del western clàssic, sorgiren altres subgèneres, com l’spaghetti western, el western crepuscular, o fins i tot el marmitaco western, nascut arrel de la pel•lícula “800 balas” dirigida per Àlex de la Iglesia. I en això estàvem, quan se’m va ocórrer la idea... Si hi havia un spaghetti i un marmitaco western, perquè no crear el pa amb tomàquet western (dit, altrament, pa & tomàquet o pa’n’tomàquet western)? La idea va fer certa gràcia entre els concurrents en aquella reunió, però clar, per crear un gènere o subgènere nou, aquest tenia que tenir uns trets característics, que el fessin únic i distintiu, no ni havia prou amb posar un nom. La meva idea d’un pa’n’tomàquet western era ben senzilla, un western situat a Catalunya, amb bandolers i pistolers, però una Catalunya diferent, més primitiva i salvatge, en un món de caire post post-apocalíptic (diguem, uns 300 anys després del gran desastre), on la societat hagués retrocedit varis segles en quan a tecnologia, temes socials i econòmics, fins quedar atrapada en un món situat, socialment parlant, entre el feudalisme i el segle XIX, però amb algun tret futurista que ens indiqués que el món, tot i aquest desastre passat, continua evolucionant. Una època de lluites entre l’ordre i el caos, el món salvatge i el món civilitzat, on uns autoproclamats senyors d’estil feudal (encara que amb armes de foc), senyors de la guerra, intenten governar i dirigir els seus feus en terres catalanes, alguns d’ ells, fins i tot, intentant crear un nou regne, alhora que lluiten contra els salvatges provinents de les terres del nord, sumides en constants tenebres. I en tot això, més tard, se m’acudiria afegir-hi un toc d’steampunk, el toc retrofuturista just que aquest món salvatge necessitava... el món del pa’n’tomàquet western!
REREFONS
Catalunya. Han passat més de 300 anys des de que la Gran Guerra va devastar el món. Arrel d’aquesta sorgiren tota una sèrie de desastres: la gana, la pesta, la mort... Al nord, més enllà dels Pirineus, la terra és un erm infèrtil, una terra pràcticament cremada i desolada, habitada només per salvatges, devoradors de carn humana i tot tipus de bèsties salvatges i mutants. Una terra buida, morta, fuetejada per constants tempestes elèctriques, vents i una foscor quasi perpètua.
El canvi climàtic resulta patent en diversos llocs del món, els estius són més calorosos i els hiverns més freds. Molts boscos han desaparegut i s’han transformat en deserts, i en canvi, per un altre costat, molts boscos s’han apoderat d’antics pobles i ciutats que rauen abandonats. Pous d’ aigua contaminada i ruïnes per tot arreu, són trampes mortals pels incauts. Diverses espècies animals han recuperat els seus antics llocs en el regne natural, i altres noves espècies, fugides d’antics parcs zoològics, han vingut a ocupar altres llocs buits dins de l’ecologia.
Catalunya és una terra independent, sense govern i sense llei, ni unes fronteres gaire clares o determinades, assetjada per bandits, bandolers, mercenaris, senyors de la guerra o els misteriosos jutges que diuen servir a la llei d’un autoproclamat rei que ningú coneix, fent complir la llei a cops de bala. Arreu d’aquestes terres, els pagesos, agricultors i ramaders viuen oprimits per igual, sovint com remences. Les masies són centres fortificats i armats, i només algunes petites ciutats, poblets o masos es mantenen en peu, incloent algunes comunitats religioses o petites sectes religioses. Els castells tornen a estar a l’ordre del dia, restaurats per millor protecció. Més enllà d’aquestes petites comunitats pràcticament no hi ha lleis establertes, i encara que en la majoria de casos els forasters són tolerats, sempre se’ls mira amb certa sospita, i més si van obertament armats. Cada població, feu o comunitat estableix les seves pròpies lleis, la pena de mort és freqüent pels crims més atroços (el que sovint inclou els robatoris), que se solen fer complir a través de l’agutzil del poble o la comunitat en qüestió. En alguns feus, el dret de cuixa torna a imperar, com en els vells temps. A nivell regional, existeixen petits grups de soldats, milícies o voluntaris, que en casos extrems es reuneixen al toc de sometent, i solen reunir-se i mantenir l’ordre des de les seves fortificacions, tenint que rendir comptes als seus superiors, que poden ser senyors, comptes, ducs, entre molts dels títols que s’autoadjudiquen molts d’aquests senyors de la guerra, autoproclamats defensors de la terra.
BREU HISTÒRIA I GEOGRAFÍA
Ningú explica ben bé que és o va ser la Gran Guerra ni en sap exactament els motius, encara que va involucrar a moltes nacions. Tot va començar amb petites batalles que cada cop van anar a més, fins que finalment tot va acabar amb foc, vent i foscor. Després d’això, moltes més petites guerres, fins que va arribar la gana i la malaltia, que van ser la fi de la Guerra i de la civilització tal i com era coneguda en aquell moment, de la qual només en queden petits vestigis. El món havia canviat, pràcticament havia quedat destruit...
A Catalunya, els territoris estan fragmentats en comarques, però les fronteres d’aquestes ja no tenen res que veure amb les de segles enrere, i fluctuen constantment, segons les conquestes o pèrdues de territori dels diversos senyors de la guerra. Al nord, les terres dels Pirineus estan vigilades i protegides per exèrcits itinerants i forces de sometent, que vigilen perquè “els salvatges provinents de més allà de les muntanyes no propaguin la mort, la gana i la malaltia”, mentre que els remences treballen per diferents senyors que vigilen els seus feus. Els remences només poden deslliurar-se del seu vassallatge mitjançant serveis extraordinaris o servint durant un temps a l’exèrcit o les remences, el que els dona l’estatus de persona lliure. Els boscos i les muntanyes d’arreu d’aquest territori nord estan habitades per caçadors furtius, bandolers, pastors i gent de tota mena. Diverses espècies animals, algunes desconegudes, tornen a ocupar aquestes terres salvatges: llops, óssos, gats cervals, gossos salvatges i fins i tot lleons. A les terres centrals, fins arribar a la costa, a l’antiga ciutat de Barcelona, que ara està destruïda i mig inundada pel mar, convertida en una ciutat moribunda i de llegenda, s´estenen les poblacions més segures, encara que no lliures de conflicte. Al sud, al que eren les antigues terres de l’Ebre i Barcelona, el conflicte és constant. Les terres pràcticament estan desèrtiques, tret de les riberes de l’Ebre, i les zones més segures són aquelles regentades per abadies i monestirs. En aquestes terres, i entrant des dels territoris d’Aragó, sovint penetren petits escamots de bandits i bandolers castellans que busquen aliments i altres possibles riqueses amb les que poder mercadejar en les seves terres o en les taifes d’Al-Andalus.
A molts nivells, el món ha retrocedit. Després de la Gran Guerra, la major part dels governs del món es van ensorrar o sumir en el caos, quan no directament per la guerra, per les causes econòmiques subseqüents, i la gana i les malalties que les seguiren. Pel que se sap, Amèrica del Nord va desaparèixer sota el foc, les cendres i la malaltia, i en ella ja pràcticament no queda vida humana, exceptuant alguns grups aïllats o irrellevants. El mateix ha succeït amb bona part d’ Europa i Àsia, i diversos països islàmics.
A la Península Ibérica, les cultures s’han marcat molt més que mai.
Aragó és una terra desèrtica sense llei. En ella pràcticament no hi ha agricultura ni ramaderia; només és una terra de pas en la que viuen diversos exiliats, foragits i gent que pretén desaparèixer. És una terra tan pobre, que no és cobejada per ningú.
Castella, Extremadura i bona part de Portugal s’ha convertit, pràcticament, en una terra seca d’agricultors i petits ramaders (bàsicament de cabres, ovelles i porcs). Després de la mort de l’últim rei i la caiguda del seu govern, es una terra dominada per “governadors” que són poc més que bandits que es dediquen a explotar el poble i cobrar dret de cuixa, en molts casos pitjors que molts del bandits i malfactors del que hipotèticament defenen al poble.
Al-Andalus, al contrari que la resta de la península, ha mantingut una bona posició i un bon grau de civilització. Encara que bona part de les seves terres es dediquen a l’agricultura, políticament està molt més ben organitzada que la resta de les terres peninsulars. Les terres frontereres de Al-Andalus estan formades per petites taifes que protegeixen les seves fronteres, mentre la part sud d’aquest país està governada per un senat i un congrés sota les ordres d’un califa. Les seves terres es van repoblant a partir de nous colons provinents d’ Àfrica del Nord i Orient Mitjà. Fan servir moneda habitualment. Posseeixen bancs on guarden els tresors legals i un exèrcit a tenir en compte, que protegeixen les seves ciutats més grans, on abunden el comerç i les ciències.
Més enllà de la península, Itàlia és una de les poques terres on la civilització es manté en peu, encara que la regió està novament dividida i fragmentada en petits estats, en la majoria de casos dominades per la Cosa Nostra i grups similars. La ciència ha sofert un greu retràs, també, però en la regió abunden les grans ciutats i el comerç també és freqüent.
CIÈNCIA I TECNOLOGIA
Després de la Gran Guerra, la humanitat va sofrir un retrocés tecnològic brutal, arribant a nivells casi equivalents als de l’Europa medieval, per no dir obertament primitius en algunes zones, a mida que s’anaven acabant els recursos existents. Poc a poc la tecnologia ha anat tornant, però a nivells anacrònics. Abunda la tecnologia antiga, primitiva, però el transport es limita, bàsicament, a animals de muntura, de tir, carros i carruatges, bicicletes i vehicles de pedals, i, de manera excepcional, algunes màquines de vapor o motor. Armes de tall, ballestes, pistoles, escopetes i armes d’estil steampunk són més habituals. A Catalunya hi ha una ruta del carrilet, però aquest sofreix constantment l’atac de bandolers i salvatges.
El comerç només és habitual en les poblacions on hi ha un cert nombre d’habitants, i generalment es fa a partir de petit mercats públics. La resta de les poblacions depenen molt dels quincallaires i mercaders itinerants.
No hay comentarios:
Publicar un comentario