sábado, 16 de septiembre de 2017

LA LLEGENDA DELS FOLLETS DE LA FONT DE BELL-LLOC

Tot i que les llegendes de follets són molt més habituals a les terres del Pirineu i Prepirineu, també se’n troben a altres indrets de Catalunya. Un d’aquests llocs és la Font de Bell-lloc o Font de la Capella de Bell-lloc, situada a mig camí de l’ermita de Santa Maria de Bell-lloc i les ruïnes del castell de Vila-romà, dins del terme municipal de Palamós, a la comarca del Baix Empordà, just a la vora de la riera que hi ha entre aquest dos edificis emblemàtics que es troben en mig dun bell paratge natural.

La Font de Bell-lloc.

ELS FOLLETS DE LA FONT DE LA CAPELLA DE BELL-LLOC

A molts pobles de l’Empordà es creia que originalment els follets vivien en populoses i belles ciutats construïdes sota dels dòlmens, aprofitant el seu poder i la seva energia, o bé en arraconades fonts del bosc. Tal és el cas de la Font de Bell-lloc o Font de la Capella de la Bell-lloc de Palamós, que es troba als peus de la riera que hi ha als peus del castell enrunat de Bell-lloc o de Vila-romà. Avui en dia, els boscos d’aquesta zona encara mostren les conseqüències d’un devastador incendi que va patir l’any 2014. Tot i que el terreny poc a poc es va recuperant, encara li queden un bon grapat d’anys perquè aquest territori recuperi l’esplendor del que va gaudir temps enrere. Però allí, fa una anys, el bosc era dens i frondós, i el terreny humit afavoria l’aparició d’aquest tipus dels follets.

La Font de Bell-lloc.

A la vora de la Font de la Capella de Bell-lloc encara es conserva la taula i els seients de pedra que, segons explica la tradició, feien servir els follets. S’explica que, després que les ciutats que els follets tenien als dòlmens i les fonts anessin perdent poder, aquest éssers diminuts anaren abandonant aquests indrets i es traslladaren a viure al camp, a masies, horts i pallers, a redós de l’activitat humana.

UNES BREUS NOTES SOBRE ELS FOLLETS

Si parlem de follets, potser mai acabaríem de dir-les totes, doncs a Catalunya abunden moltes llegendes sobre aquests éssers trapelles, que poden arribar a variar molt segons on estiguin situades, tant en la descripció d’aquestes criatures com en el seu comportament o la manera d’eradicar-los quan són massa molestos. Per aquest motiu, miraré de ser breu.

Un follet amb una papallona (detall d'un dibuix d'Apel·les Mestres).

Els follets són uns éssers diminuts de figura imprecisa, molt entremaliats, jogassers i treballadors, que generalment solen estar vinculats a una casa o a la família que l’habita. Al dir d’alguns, aquesta mena d’esperits són invisibles perquè no se’ls veu, però se’ls sent i se’ls nota. Al dir d’altres, són visibles, però d’una petitesa tan extrema, que no se’ls arriba a albirar. Sovint se’ls descriu com una mena d’homes petits -tant, que poden passar fins i tot a través del forat del pany de la clau-, però de vegades se’ls descriu com una mena d’animaló. Quan se’l caracteritza amb figura antropomòrfica solen dur una gran barbassa blanca i dur vestits de color vermell i una caputxa, gorreta o barret del mateix color.

Els follets solen voltar per la llar, la cuina, i les quadres o els estables, especialment en hores nocturnes, per bé que un pot trobar-se’ls per qualsevol part de la casa on habiten, les seves rodalies o els boscos. Poden ser una autèntica benedicció per la casa que els té, però també poden resultar força molestos. No se sabia com a guanyar-los ni com perdre’ls! Si se sentien ben tractats tenien cura de la casa, i ajudaven a mantenir-la neta i en ordre: feien els llits, rentaven els plats, escombraven la casa, recollien les eines, i cuidaven el bestiar -que, en aquests casos, tenien el pèl ben llustrós, i fins i tot les crins i les cues ben trenades-. Això que hem dit encara era més cert quan la mestressa de la casa li deixava alguna llaminadura, ja fos menjar o beure (com un platet de llet).

Un grup de follets (detall d'un dibuix d'Apel·les Mestres).

De vegades, però, si ho trobaven tot bé, els donava per capgirar-lo tot: movien els mobles, trencaven els plats, escampaven les cendres de la llar de foc, anaven a l’estable i esbatussaven els animals, que quedaven suats i estamordits. Però si un es despertava o es llevava l’endemà al matí, ni hi havia cap plat trencat, ni cap moble fora de lloc, ni cendres pel terra, perquè ells, això sí!, tot lo que desarreglaven ho havien de tornar a arreglar.

La Font de Bell-lloc, just darrere d'aquesta porta.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

MI MERIVITA

Descansa en paz...
(Febrero de 2006-Septiembre de 2017)


Fue mi tercer vehículo. El primero fue un Fiat Uno blanco que nunca olvidaré. Después le siguió un Ford Escort rojo del que apenas guardo recuerdos. Y tras éste, llegó el turno al Merivita, un Opel Meriva plateado que fue un fiel compañero en parte del trayecto de este largo viaje que es la vida.

Lo compré, eso sí lo recuerdo, cuando aún estaba con mi primera pareja. Llevábamos ocho años saliendo, y por aquel entonces elegimos este coche porque nos pareció bastante práctico si decidíamos formar una familia. Hablábamos de tener hijos y todo eso… pero como suele suceder, las cosas no fueron como soñábamos y, por un motivo o por otro, la cosa terminó.

Por un tiempo, cada vez que bajaba al garaje y veía el coche vacío allí aparcado, pensaba en aquel hijo o hija que me hubiese gustado tener en aquel momento de mi vida, y sentía una leve punzada en el corazón, al traerme aquellos pensamientos de lo que pudo ser y no fue. Pero no iba a desprenderme del coche por unos recuerdos. El piso, el coche, la familia y los amigos era lo poco que por entonces me parecía que me quedaba. ¡Ahora veo que ese poco en realidad era mucho!

Pero por las circunstancias que he comentado más arriba, podría decir que, por un tiempo no le tuve demasiado afecto a aquel Meriva gris que sólo me traía viejos recuerdos.

Lentamente, las cosas cambiaron. Necesitaba el coche para ir de un sitio a otro lado, y mi Meriva plateado fue convirtiéndose en un compañero de aventuras que ni me pedía explicaciones ni me juzgaba. Con él empecé a ver el mundo de otro modo. Dejó de ser la representación de algo que ya se había acabado para convertirse en el símbolo de un nuevo mundo que comenzaba…

No recuerdo exactamante cuando empecé a verlo como un compañero o un amigo. Sin ser otra cosa que un objeto eempecé a percibirlo a veces como un hombre, a veces como una mujer, hasta ese punto en que un coche puede ser persona o disfrutar de algún género. Era sólo un objeto, lo sé, pero todo objeto, si se vuelve familiar, acaba formando parte, de un modo u otro, de nuestra vida, y podemos sentir cariño, incluso amor, hacia él. No era persona, ni animal, pero lo percibía como una cosa sintiente, como un proyección de mí mismo pero aparte de mí.

Acabé por quererlo…

Sin duda ha sido el coche que, hasta el momento, más alegrías me ha dado, con el que recorrí caminos más salvajes e inhóspitos, y con el que pasé a través de cuatro relaciones sentimentales, desde mi primera pareja hasta llegar a mi pareja actual, Esther. Cuatro relaciones a través de las cuales mi Merivita me acompañó en los buenos y malos momentos por los que, por fuerza, atravesé. Y sólo puedo decir que, en ciertos aspectos, este coche me ayudó a superar algunos de esos baches que nos pone la vida.

Doce años, casi fueron, doce años en los que aprendí, evolucioné y, quiero creer, mejoré en algunos aspectos. Doce años en los que aprendí a vivir de otro modo y renuncié a ciertos sueños, como tener hijos, para sentirme verdaderamente yo, sentirme libre y ser feliz. Un largo camino que tuve que aprender a hacer solo, aunque la gente que quiero siempre estuvo ahí. ¡Felicidad! Un largo camíno…

No recuerdo cuando empecé a llamarlo Merivita. Puede que quién primero lo llamase así fuera yo, pero es mucho más probable que la primera persona que lo llamase así cariñosamente fuera Esther. Antes de eso, sé que yo sólo me refería al Meriva como “él” o “ella” indistintamente, pero sin ponerle nombre alguno…

Nunca supe si, de tener sexo un coche, era macho o hembra, pero de lo que si estoy seguro es que siempre fue un compañero o compañera que estuvo ahí, esperando pacientemente a que encendiera su motor para descubrir nuevas rutas.

¿Cuándo empezó a fallar? ¿Cuándo empezó a torcerse todo?

Sospecho que su lenta agonía comenzó aquel nefasto día de febrero de 2017 en que me dirigí a una gasolinera “low-cost”, y el surtidor del dispensador de gasoil pareció que, durante unos largos segundos, sólo se dedicara a escupir una larga mezcla de aire y posos de combustiblr al interior del depósito de mi vehículo. Me pareció muy raro. Y justo el día después de aquel aciago hecho, inexplicablemente empezó a fallar el gas del vehículo, y poco a poco el coche fue yendo a peor.

Pasamos por una visita al mecánico, un accidente, por dos mecánicos de nuevo, y nadie supo decirme que podía ser o de que se podía tratar, porque el coche parecía ir bien o mal según el día, aunque cada vez que llenaba el depósito parecía fallar de nuevo. Quizás debiera haber denunciado a la gasolinera, pero ¿cómo demonios iba a demostrar que fue un dispensador suyo quién me había llenado de mierda el coche muchos meses antes? Simplemente no lo podía demostrar…

A pesar de todo, durante esta etapa que duró algo más de medio año, el Merivita nos llevó a Esther y a mí a todos lados, a través de treinta y cuatro comarcas catalanas, atravesando caminos de bosque y montaña, metiéndonos y sacándonos de lugares donde parecía imposible que un simple coche utilitario pudiese circular. Visitamos sitios donde muchos 4x4 ni siquiera se habrían atrevido a entrar, como el Pas del Llop, por encima del Barranc de l’Infern, cuyo camino parecía poco más que una tartera, pedrera o canchal que conducía hasta un enorme precipicio del que llegamos a pensar que no podríamos salir. ¡Aún me palpita el corazón y me viene la ansiedad al recordar aquellos momentos!

Poco a poco, sin embargo, nuestro Merivita fue fallando. Los limpiadores de inyectores parecieron insuflarle nueva vida por un tiempo, pero finalmente un día el coche se paró y dijo “Prou! (¡Basta!). Lo intentamos todo, pero era ya demasiado tarde: los cilindros se habían rayado, la junta de la culata se había deformado, y podía que hubiese algo, aunque no lo podían determinar con seguridad. Después de 3.000 euros de gastos en mantenimiento y reparaciones en lo que ya iba de año, pagar 4.000 euros más por un nuevo motor, sin garantía de que con eso se acabaran los problemas, nos pareció que era arriesgarse demasiado y tomamos una decisión. Sólo podíamos llevarlo a un desguace y comprar un coche nuevo.

¡Nuestro Merivita! Quisiera llorar por ti. Ya únicamente me queda ese recuerdo agridulce de querer creer que, al menos, antes de morir, te llevamos a tantos sitios y disfrutaste de todos aquellos paisajes en medio de la naturaleza que tanto nos gustaron, entre espacios montañosos o de amplio verdor, y cielos azules y salvajes, descansando apaciblemente sobre tus ruedas mientras contemplabas puestas de sol con tus faros.

Quisiera haberte dado un final más digno que acabar en un simple desguace, un final de película, pero no pudo ser. Pero tuviste un final digno, ¡eso sí! Acabaste tus días como aquella persona que cuando muere, joven o anciana, sabe que ya ha dado todo y lo mejor de sí y puede morir tranquilo. ¡Así fuiste tú, Merivita! ¡Y por eso, aunque no llegaras a ser otra cosa más que un coche, siempre te llevaré en mi corazón!


martes, 12 de septiembre de 2017

2017, UN AÑO DE MIERDA...

Dicen las voces populares que cuando algo empieza a salir mal, todo tiende a empeorar o, lo que es lo mismo, las desgracias suelen venir juntas. ¡Y vaya si se ha cumplido conmigo ambos dichos este año!

Puede que sea un año de mierda, pero que nunca falten las sonrisas...

La muerte de un ser querido por toda la familia, más de 3000 euros en gastos de averías y mantenimiento de un coche que al final ha decidido dejar de funcionar, un constante goteo económico en pequeños desastres del hogar, problemas en el trabajo a causa de unas vacaciones que me han denegado y de las que todavía no he podido disfrutar… Podría continuar la lista, pero no sé si vale la pena ir más allá. Desde mediados del mes de diciembre del 2016 hasta fecha de hoy, 12 de septiembre de 2017, el desgaste físico y mental que he sufrido ha sido constante, hasta el punto de querer gritar “¡Basta!”, y ponerme a llorar. Pero como dicen, no hay mal que cien años dure, más que nada, supongo, porque casi nadie dura tanto…

Pero bueno, sí que es verdad lo que dice mi padre: si al final nos queda la salud, y los problemas que tenemos son de aquellos que pueden resolverse o solucionarse con dinero (siempre que dispongas de ese dinero, claro está), la cosa tampoco no va tan mal. Lo verdaderamente importante es la salud y, ciertamente, mirándolo con cierta perspectiva, salud no me ha faltado, y en otros temas, como los asuntos de amor y pareja la cosa me ha ido genial, y el buen humor tampoco nos ha faltado. Y el trabajo que tengo, aunque tampoco es para echar cohetes al aire, tampoco me ha faltado y con ello vamos tirando. Pese a toda la mierda que nos ha caído encima, por suerte aún puedo decir que podemos reír.

Pero bueno, eso no quita que este año, desde su inicio, haya sido un año desastroso en muchos otros aspectos, no sólo para mí, sino para mi pareja, mi familia o algunos de mis amigos. No nos queda otra que, en casos así, apoyarnos unos a otros. ¿Qué no nos falle nunca la gente que queremos, y que no les fallemos nosotros!

¿Porqué hago, entonces, este escrito? Bien, puede que después de tantos meses en silencio, simplemente quiera desahogarme, o puede que simplemente quiera dar una breve explicación a la gente a la que hasta ahora no he explicado nada y puedan creer que de repente me he distanciado sin motivo aparente. No, la verdad es que hay una razón tras todo ello..

El accidente cerebrovascular y posterior muerte de una persona muy querida por nosotros, aún joven, que vivía en la plenitud de su momento, con sus hijos, su esposa, y un montón de planes por delante, nos dejó a toda la familia con los ánimos por los suelos durante semanas (y podría decir meses, pues a menudo aún pienso en ello). No fue un momento fácil de llevar, no. La llegada imprevista del accidente nos dejó aturdidos, y el panorama oscuro que se abría antes de que falleciera casi era peor que la propia muerte, que finalmente acabo llegando. Semanas de ansiedad y de dormir mal, que poco a poco fuimos superando, aunque aún pesa en mí el pensamiento de todo el drama humano que hay detrás, de lo mal que debe estarlo pasando mi prima, su esposa, o su madre o su hermano. Que la vida no es justa es algo que todos sabemos y tenemos asumido, pero eso no hace que sea más fácil aceptar. Son heridas que requieren su tempo para sanar.

Otro tema, pendiente hasta el día de hoy, ha sido el de mi vehículo, que entre pitos y flautas se ha acabado cobrando prácticamente casi todo el saldo de mi libreta bancaria. Varias averías, un accidente, un fallo mecánico que no han logrado localizar hasta que el coche ha dejado de funcionar, mucho tiempo perdido entre talleres, carreteras y vehículos Al final, todo ello ha supuesto un gasto superior a 3000 euros que, de haberlo sabido, me podría haber ahorrado, para invertirlo en el nuevo coche que ahora me veo obligado a comprar.

Tras esto, y entre todo esto, la suma de otra serie de pequeñas desgracias que no comentaré; desgracias que por si solas quizás no hubieran supuesto un mayor problema, pero añadido a lo ya comentado anteriormente, y a su continuidad o corta separación en el tiempo, se han ido acumulando y formando un efecto de bola de nieve que han ido aumentando la presión, tensión, ansiedad, rabia e impotencia, lo que ha generado también cierto sentimiento de desánimo, indefensión y tristeza, lo que me ha llevado a apartarme de la gente  y buscar cierta calma y soledad. Este ha sido el principal motivo por el que durante meses me he apartado bastante de las redes sociales, e incluso de la familia y los amigos, buscando simplemente un instante, entre uno y otro problema, en el que poder descansar y desconectar.

Con todo ello, no nos engañemos, no han faltado las risas y buenos momentos con la familia y los amigos, ¡no! Y aunque no he pasado tanto tiempo como me gustaría con ellos, he disfrutado de momentos memorables, conversaciones y alguna que otra quedada entre tapas o cervezas. No todo ha sido malo, ¡para nada! Pero realmente creo que me he distanciado mucho, incluso demasiado, de la gente que amo o con la que comparto aficiones o otras muchas cosas en común, y soy consciente que eso a veces se cobra un precio.

Y aún así, pese a todo ello, el descanso deseado aún no ha llegado porque dando un paso más allá en esa serie de pequeñas desgracias que he comentado, en el trabajo han decidido denegarme unas vacaciones que tenía más o menos planificadas para el mes de octubre, sin ningún motivo coherente o causa justificada. Pero bueno, ¡tanto me da ya!, pues ante la vicisitud de verme obligado a comprar un nuevo vehículo, el tema de las vacaciones de momento ha quedado pospuesto y en un punto muerto. Pero ciertamente eso no ha ayudado para nada a mejorar la situación, así que aquí estamos: escribiendo y desahogándome.

¿Qué os defina el 2017 en pocas palabras? ¡Fácil! Un año de mierda… aunque por suerte el año aún no ha acabado, y puede que en pocos días, tras finalizar este largo mes de septiembre, todo empiece a mejorar.

Nunca hay que perder la esperanza.

viernes, 1 de septiembre de 2017

LA LLEGENDA DE LA COVA D'EN DAINA

No gaire lluny del petit nucli de Romanyà de la Selva, al municipi de Santa Cristina dAro, a la comarca del Baix Empordà, tot seguint la carretera que porta a Calonge, hi ha un dels monuments megalítics més ben conservats de Catalunya: el dolmen de la Cova d’en Daina, conegut també com la Barraca d’en Daina. Aquest recinte megalític construït entre el 2700 aC i el 2200 aC es troba protegit per un cromlec que envolta un dolmen de grans proporcions, on s’hi ha trobat restes d’ossos, dents,  puntes de fletxa de sílex, ceràmica i peces de collars, i la memòria popular també guarda alguna llegenda.


Segons la veu popular, la Cova d’en Daina manté aquest nom perquè antigament era el cau d’una cabra daina o d’aigua que volava com el vent o el pensament. Causava terror entre la pagesia perquè feia malbé tots els sembrats, empaitava les ovelles i feia mil disbarats. Per molt que la perseguien no hi havia manera que gossos i caçadors poguessin atrapar-la. Es diu que un dia un pastor va llançar-li un roc amb tanta fortuna que li encertà de ple el pols i la va deixar morta a l’instant. Mai més la varen veure a la comarca.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre de les restes megalítiques de la Cova d’en Daina que espero que us serveixin per il·lustrar millor aquesta llegenda.












Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 30 de agosto de 2017

EL PI DE LES TRES BRANQUES I EL SOMNI DE JAUME I EL CONQUERIDOR

Si visitem el Pla de Campllong, situat al municipi de Castellar del Riu, a la comarca del Berguedà, ens trobarem en mig d’un paisatge muntanyenc idíl·lic. Allà, a 1294 m sobre el nivell del mar, podrem contemplar el Pi de les Tres Branques, un portentós pi roig de tres besses, mort des de l’any 1915, de 25 m d’alçària. Avui dia, aquest arbre monumental és considerat, com ho va ser durant el moviment literari de la Renaixença, com un dels principals símbols de la unitat dels Països Catalans, representats per cadascuna de les tres branques que surten d’una única soca: Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Aquest arbre és, a la seva vegada, protagonista d’una llegenda, d’origen literari en els seus inicis, que involucra la figura d’un Jaume I encara infant...

El Pi de les Tres Branques.

DEL SOMNI DE JAUME I SOTA EL PI DE LES TRES BRANQUES

Al llarg del temps, la figura de Jaume I el Conqueridor ha esdevingut una figura mítica envoltada de múltiples llegendes, que ens traslladen des del seu engendrament fins arribar a la seva tomba. Una d’aquestes històries, relativa a una part de la seva infantesa, ens parla del somni profètic que aquest va tenir quan descansava sota l’ombra de la copa del Pi de les Tres Branques. Tot i que l’origen d’aquesta llegenda és totalment literari, nascuda arrel del poema “Lo Pi de les Tres Branques” que Jacint Verdaguer va publicar l’any 1888, amb el temps ha esdevingut en llegenda oral per dret propi ja que s’ha anat transmetent de boca en boca, barrejant elements històrics amb elements llegendaris.

La història és ben senzilla. Durant la Croada albigesa, el rei Pere el Catòlic, pare de Jaume I, va entregar el seu fill, amb només 3 anys d’edat, a Simó de Monfort com a penyora, pactant de casar-lo amb la seva filla Amícia de Montfort per tal de trobar una sortida pacífica que evités la mort dels seus vassalls. Però quan aquest noble va tenir a l’infant sota el seu poder, el va recloure a la ciutat de Carcassona i va continuar atacant els vassalls albigesos del rei Pere sense miraments, imposant-se finalment la via militar com a única sortida al conflicte.

La cosa no va acabar pas bé. Després de la mort del rei Pere en la batalla de Muret, Simó de Monfort va continuar retenint a l’infant Jaume a Montpeller, quedant la Corona d’Aragó sense rei.

El Pi de les Tres Branques, amb Can Puigventós al fons.

La mare de l’infant Jaume, Maria de Montpeller, va anar a Roma per pregar al Papa Innocenci III que obligués a Simó de Monfort a retornar-li el fill, mentre que la Corona d’Aragó també va enviar una delegació per tal de recuperar al seu legítim hereu. Davant la continua negativa de Simó de Monfort de retornar a l’infant Jaume, el Papa Innocenci III finalment trameté una nova carta al comte en què li manava que retornés l’infant i fes acatament i submissió al legat papal, que en una comitiva anà a Narbona per tal de restituir l’infant Jaume a la Corona d’Aragó i Catalunya, a l’empara de la Santa Seu. Entre altres membres d’aquesta comissió hi anava Guillem de Mont-rodon, mestre del Temple.

Jaume I  encara era nen molt petit i, amb només 6 anys, partint de Narbona va venir a Catalunya. Segons els costums d’aquells temps, va fer el viatge a cavall i en diverses jornades.

En una d’aquestes jornades, quan la comitiva reial passava per l’indret conegut com el Pla de Campllong, entre el Cogulló d’Estela i la Serra de Queralt, camí de Berga, van tenir que fer parada i passar la nit al ras, i el petit Jaume va dormir sota l’ombra del Pi de les Tres Branques. Fou precisament en aquest punt on, segons explica la llegenda, va tenir un somni profètic: que sent ell gran, es convertiria en el monarca de tres regnes. En revelar el jove Jaume aquesta visió, el vell templer Guillem de Mont-rodon va declarar, en una pregaria, el Pi de les Tres Branques com l’arbre sagrat de la pàtria.

La visió d’aquell somni, afavorida pel simbòlic pi va donar al futur rei la inspiració per a no parar de lluitar fins a haver aconseguit la culminació d’aquell somni, és a dir, la conquesta de les Illes Balears i del Regne de València per afegir-les al Regne de Catalunya i Aragó.

Una ofrena floral entre les tres besses del Pi de les Tres Branques.

EL PI DE LES TRES BRANQUES COM SÍMBOL DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT

Més enllà de la llegenda, que va néixer molt més tard, el cert és que durant el segle XVIII el Pi de les Tres Branques ja era citat com símbol de la Santíssima Trinitat -Pare, Fill i Esperit Sant-, representada en cada una de les seves branques, i el bisbe de Solsona, l’any 1746, fins i tot concedia indulgències a qui resés davant seu.

L’ORIGEN LITERARI D’UNA LLEGENDA

Com ja hem comentat prèviament, l’origen de la llegenda del Pi de les Tres Branques és totalment literari, i neix quan, l’any 1888, mossèn Jacint Verdaguer va escriure i publicar el poema “Lo pi de les tres branques”, on feia somiar al rei Jaume I, als peus d’aquest arbre, que seria rei del Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya, Mallorca i València. Només amb l’esdevenir del temps que passaria a formar part, també, de la tradició oral i l’imaginari popular. A continuació us deixem aquest poema.

Jacint Verdaguer (1845-1902).

LO PI DE LES TRES BRANQUES de Jacint Verdaguer

Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l’alta sella en l’arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d’or
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Montfort no l’hi vol donar,
per gendre diu que se’l guarda.
Si serà son gendre o no
Mont-rodon ho diu al papa;
la resposta que li fa
al vell Montfort no li agrada:
-Que torne el rei a Aragó.-
i als Pirineus la seva àliga.

Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t’aguaita,
lo sol que et surt a Orient
i el que t’ix a tramontana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada,
mes ell, infant de sis anys,
no vol esser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.

Abans d’arribar a Berga
s’enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.

Lo Campllong té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
vers tot l’any com l’esmaragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.

Com una torre és son tronc
que s’esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.
Don Jaume cau de genolls
i ens son èxtasi exclama:
-Al Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna!
Tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l’arbre de Mambré
on Abraham reposava.

Fent lo senyal de la creu
se recolza a la pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.
Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l’abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.
Alça els ulls a l’Infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d’estels
i al cim la lluna minvanta.
En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l’alba;
al bes de l’alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
-He somiat que era gran
i d’un bell país monarca,
d’un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.

Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la Mitja lluna s’amaga.
Lo somni del Rei infant
lo vell templari l’acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i mes ampla,
robant als moros València,
prenent-los l’Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d’una arpa,
les tres nimfes d’eixa mar,
d’aqueix jardí de tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d’eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols lli diu eixa paraula:

-Preguem. Que sols Déu és gran,
los homes són ombra vana;
preguem que sia aqueix Pi
l’arbre sagrat de la pàtria.

Jacint Verdaguer (1845-1902)

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

domingo, 27 de agosto de 2017

LA LLEGENDA DE LA ROCA MONERA

La Roca Monera, també coneguda com Roca Molnera, és una muntanya de 649 metres d’alçada que es troba just davant del petit poble de Farena, al municipi de Mont-ral, a la comarca de l’Alt Camp. Aquesta roca d’espectacular caiguda vertical amaga una llegenda que ens explica la història d’amor entre una pastora anomenada Tineta i un pagès anomenat Perot, i l’amor malaltís del senyor del castell de Farena vers la primera.

La Roca Monera.

S’explica que, fa molts anys, una bonica pastora, coneguda com la Tineta, acostumava a pasturar el seu ramat sota la Roca Monera, a tocar del riu Brugent. Aquesta pastora s’enamorà del pagès Perot, que treballava unes terres properes, i aquest amor era correspost, de manera que la noia era feliç i, a les hores de festeig amb en Perot, sota l’ombra de la Roca Monera, ambdós feien plans de futur.

Però un dia, el senyor del castell de Farena, que tenia uns molins riu avall, va trobar-se casualment la jove pastora i va quedar impressionat de la seva bellesa. Des d’aleshores, el cavaller només buscava pretextos per tornar-la a veure. Quan finalment va esbrinar l’estima que la Tineta sentia pel Perot, envià aquest darrer a la cort de Barcelona a dur un missatge, per així separar-lo de la pastora i aconseguir un camí planer pels seus propòsits. El senyor sabia que allunyant el Perot de la contrada, tindria la seva ocasió per apropar-se i guanyar-se a la Tineta, i així la perseguia, fent-li promeses d’amor.

El castell de Farena, o el Castellot.

La Tineta cada dia estava més desesperada i deia i repetia al senyor del castell que havia jurat fidelitat al Perot. Però la desordenada i malaltissa passió del senyor anava en augment, i aquest ja no podia controlar-se. Llavors, veient que a les bones no podia fer seva a la Tineta, va voler-ho fer a les males. Per això, un dia que ella s’estava damunt la Roca Monera, l’anà a trobar i amenaçà de tancar el Perot a la presó del castell de Farena sinó accedia als seus desitjos. En veure que ella el defensava, el cavaller s’enfurismà, no pogué aturar-se i la volgué agafar per prendre-la allà mateix. Ella, al sentir la luxúria amb què la volia, corregué atemorida fins que va arribar a l’extrem de la roca i, abocada al buit,  no podia escapar.

El cavaller, embogit de desig, veient que tenia a la Tineta arraconada arran de l’espadat, sense cap possibilitat d’escapatòria, ja la veia seva. Però la Tineta, morta de por, li cridà que si s’acostava a ella es llençaria daltabaix. I així va ser: al temps que el senyor l’agafava de la cintura, la pastora es va deixar  caure d’espatlles al buit i arrossegà al luxuriós cavaller amb ella. Tots dos caigueren al riu, al peu de la Roca Monera. Les aigües acolliren tots dos cossos, però el de la Tineta no arribà a tocar el fons, ja que unes mans amoroses, d’unes fades del riu, la protegiren i la portaren a la riba, mentre que el cos del cavaller era empès corrent avall, rebatent-se contra els rocs.

La Font de la Roca Monera.

El cos de la Tineta, protegit fora de l’aigua, entrà en calor i retornà a la vida, i des del camí de Farena sentí com la cridaven: era el seu estimat Perot, que tornava! Si visiteu algun dia el petit poble de Farena i passegeu pels seus carrers, trobareu fàcilment la Font de la Roca Monera en l’anomenat, precisament, carrer de la Font, on hi ha una fot amb un petit mural enrajolat que recorda i il·lustra aquesta llegenda.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre pel petit poblet de Faena, on s’inclouen elements de la llegenda que us acabem d’explicar, que il·lustren millor part d’aquesta llegenda.

Farena.

La Roca Monera vista des de Farena.

La Font de la Roca Monera.

La Font de la Roca Monera, detall on s'il·lustra la llegenda.


El castell de Farena, o el Castellot.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

jueves, 24 de agosto de 2017

EL BOIG DEL TÚNEL DE VIELLA

En aquesta ocasió vull oferir-vos no una llegenda tradicional catalana, com sol ser l’habitual en aquesta secció, sinó un llegenda urbana situada en un punt molt concret de la nostra geografia: el Túnel de Viella. El Túnel de Viella està situat  al municipi de Viella i Mitjaran (Vielha e Mijaran, en aranès), a la comarca de la Vall d’Aran (Val d’Aran), unint aquesta comarca, mitjançant la carretera N-230, amb la comarca de l’Alta Ribagorça. Vaig escoltar aquest relat per primer cop a principis de la dècada de 1980, a Vilanova i la Geltrú, pel que temporalment aquesta història hauria de situar-se en els anys englobats entre les dècades de 1960 i 1980, quan només existia un túnel (actualment s’ha desdoblat en dos). Com sol passar amb moltes llegendes urbanes, aquesta història ha anat corrent de veu en veu per molts llocs del món i s’ha anat renovant i actualitzant, pel que podem trobar-la situada a molts altres indrets. En tot cas aquí us deixo la deixo tal i com jo la conec, relatant-la amb les meves pròpies paraules.

El boig del Túnel de Viella, una llegenda urbana.

SOBRE LES LLEGENDES URBANES

Més enllà de les llegendes tradicionals, arreu de les terres catalanes també proliferen tot tipus de llegendes urbanes, algunes de les quals han esdevingut tradicionals amb el temps, com pot ser el cas de la popular llegenda de l’autoestopista fantasma, molt comuna en diferents indrets de la nostra geografia, o la d’aquell submarinista que és atrapat per un hidroavió i llençat al mig d’un incendi forestal, morint ofegat, esclafat o cremat segons qui expliqui la història.

Les llegendes urbanes, per norma general, són històries, rumors públics, enraonies o contes extravagants, sovint amb algun element de caire fantàstic o terrorífic, que resulten prou creïbles. Aquest tipus d’històries s’adapten dins d’un marc contextual conegut tant per qui les explica com per qui les escolta, el que li dona un aire de versemblança més autèntic, ja que van adquirint noves dades i matisos a mida que corren de boca en boca, explicant-se com si fossin fets reals que van succeïr en algun moment i lloc determinats, o fan referència personatges i llocs públics prou coneguts.

Boscos amb misteri a l'entrada del Túnel de Viella, vessant nord.

Tot i així, una característica comuna que distingeix les llegendes urbanes dels fets reals és que en aquest tipus d’històries gairebé és impossible trobar el participant o un testimoni directe del succés narrat, ja que generalment aquesta sempre va succeir “a l’amic d’un amic” (qui aquí diu amic, pot dir parent o qualsevol altre conegut) del qui explica la història, i això es repeteix ad infinitum, resultant impossible trobar el seu origen.

La història del boig del Túnel de Viella, si bé no és tan coneguda com les ja mencionades de l’autoestopista fantasma o el submarinista atrapat per un hidroavió, entra clarament dins de la categoria de llegenda urbana terrorífica, envoltada d’elements d’atmosfera macabra.

Entrada al Túnel de Viella nou, vessant sud.

UNA BREU HISTÒRIA DE LANTIC TÚNEL DE VIELLA

L’antic Túnel de Viella (anomenat Túnel Alfons XIII, en contraposició al nou, anomenat Túnel Joan Carles I) fou inaugurat l’any 1948, i amb els seus 5240 metres de llargària, en el seu temps, va ser el túnel de carretera més llarg del món, fins que l’any 1964 es va inaugurar el Túnel del Gran Sant Bernat, de 5854 metres, que connecta Suïssa amb Itàlia. Amb el pas dels anys, el Túnel de Viella va començar a patir tota una sèrie de deficiències, i entre les més visibles, apart d’una escassa il·luminació, estava el fet que de les seves parets i el seu sostre regalimava aigua contínuament, talment com si hi plogués, o les fortes corrents d’aire que de vegades s’originaven al seu interior.

Entrada del vessant sud de l'antic Túnel de Viella; detall d'una postal.

A principis de la dècada de 1980 el túnel es va condicionar, construint un encofrat de formigó a les dues boques del túnel per evitar els forts corrents d’aire, es va canviar i millorar l’enllumenat, s’hi van col·locar unes plaques aïllants a l’interior, es va tornar a asfaltar, i es varen fer altres petites millores, però això no va evitar que l’any 2000 fos considerat el túnel més perillós d’Europa, degut a la deficiència de mesures de seguretat i emergència. Finalment, l’any 2007, després de la inauguració del nou Túnel de Viella, l’antic túnel va passar a ser utilitzat només com un túnel auxiliar per el transport de mercaderies perilloses o per ser utilitzat com galeria d’emergència.

LA LLEGENDA DEL BOIG DEL TÚNEL DE VIELLA

La història s’explicava com un fet verídic i l’inici de la mateixa solia situar-se en una tarda-nit de tardor o hivern, al voltant de les set del vespre.

Sembla ser que anys enrere, una jove parella -que algunes versions asseguren que era de Barcelona, i marxava de lluna de mel- es dirigia a la Vall d’Aran quan, ja caiguda la foscor, va ser sorpresa per gran una tempesta poc abans d’entrar al túnel de Viella. Ja fos per aquella climatologia adversa, que no convidava pas a sortir de casa -que alguns us diran que era de pluja, i altres de neu-, o ja fos per l’hora intempestiva, no es veia ni una sola ànima en tota la carretera; els camioners probablement havien optat per parar el motor dels seus camions, i prendre aixopluc i passar la nit en un lloc arrecerat.

Deixant enrere l'entrada del vessant sud del Túnel de Viella.

Fos com fos, trobant-se a kilòmetres de qualsevol zona habitada com estaven, la jove parella va decidir seguir el seu camí, potser per por de que no tallessin l’accés al túnel com succeïa de vegades en ocasions similars, i van entrar a l’interior del mateix amb la perspectiva d’arribar ben aviat a Viella. Però just quan es trobaven a l’alçada de mig camí de la sortida, el cotxe els va començar a fallar i finalment es va parar. Va ser llavors quan s’adonaren que durant l’última hora havien viatjat pràcticament amb el dipòsit buit i el combustible finalment s’havia acabat. Atrapats en mig del túnel, i davant la perspectiva de tenir que passar allà tota la nit, l’home va decidir agafar un petit bidó buit i una llanterna que duia al cotxe, i marxar a peu fins la gasolinera més propera. Això era un camí llarg: fins a Viella tenia ben bé uns 9 kilòmetres de distància des del punt on trobaven, i entre una o dues hores de camí a peu.

L’home tranquil·litzà a la noia dient-li que es quedés en el cotxe, i tan aviat com pogués tornaria amb ella duent gasolina o amb ajuda, i que mentre, tanqués el cotxe i descansés o escoltés la radio. I així, amb només amb aquell petit bidó buit i una llanterna es va anar allunyant poc a poc direcció a Viella, fins que finalment només va ser una petita llum en algun punt d’aquell túnel fosc, i la llum s’esvaí.

Una tètrica imatge de l'antic Túnel de Viella; detall d'una postal.

La noia va encendre la radio i es va  trobar una emissora local que emetia música, i vinga esperar i esperar, finalment es va dormir. Tot d’una es va despertar. Semblava que la música de la radio s’havia interromput perquè donaven alguna noticia o comunicat urgent: la tempesta havia tallat la llum de bona part de la Vall d’Aran, i aprofitant aquest fet s’havia escapat un boig summament perillós del manicomi de Viella, pel que recomanaven que ningú sortís de casa i busquessin aixopluc mentre els agents locals i la Guàrdia Civil buscaven al boig fugat.

No cal dir que després d’escoltar aquesta noticia, sola, allà al mig del túnel, la noia s’intranquil·litzà. Mirant el rellotge va veure que ja feia quasi bé dues hores que la seva parella havia marxat. L’emissora continuà emetent música… Ja fos pel cansament o per l’estat en nervis en que es trobava, la noia novament s’esvaí o adormí…

Al cap de un temps, de sobte, la noia es va despertar sobresaltada. “Bum! Bum! Bum!.. Bum! Bum! Bum!... Bum! Bum! Bum!...”. Què era aquell soroll? Sobre el sostre del cotxe s’escoltava una espècie de cops estranys. “Bum! Bum! Bum!” La noia estava espantada, en el túnel només es veia la llum ataronjada de les llums de posició i l’aigua que regalimava pel sostre i les parets. Va apagar la radio per escoltar millor, intentant esbrinar que podia ser aquell so…

“Bum! Bum! Bum!”

Per l'interior del túnel nou...

Una altra vegada aquell soroll atordidor. Què podia ser? Seria l’aigua que es filtrava a través de les parets del túnel, que queia damunt del sostre del cotxe? Des de dins del cotxe, a través del reflex de la poca llum que havia, podia entreveure regalims i goteres que rajaven del sostre o les parets. “Bum! Bum! Bum!” Tenia por, no s’atrevia a sortir del cotxe. Quan feia que la seva parella havia marxat cap de Viella, deixant-la enrere? Tres hores, ja!

“Bum! Bum! Bum!.. Bum! Bum! Bum!... Bum! Bum! Bum!...”

Aquells cops sobre el sostre del cotxe continuaven rítmicament, de vegades deixant passar només uns segons entre ells, d’altres vegades uns minuts. Però no parava de sonar. “Bum! Bum! Bum!.. Bum! Bum! Bum!... Bum! Bum! Bum!...” És com si tingués aquell soroll dins del seu cervell. Angoixada, espantada, amb llàgrimes rajant-li dels ulls de pura por, es va arraulir al seu seient.

El nou túnel buit, sense trànsit...

De cop, es va tornar a despertar! Novament s’havia adormit, però es trobava en un estat deplorable. Aquell soroll rítmic sobre el cotxe continuava sonant. “Bum! Bum! Bum!.. Bum! Bum! Bum!...”

De cop i volta, li va semblar veure que, de banda i banda del túnel, arribaven unes llums multicolors que poc a poc s’acostaven. Sí, eren llums! Llums blanques, taronges, blaves… tot de llums multicolors! De sobte, es van aturar a uns cent metres del cotxe i va sentir una veu, una veu que semblava sortir d’un megàfon:

-Senyora, escolti’ns amb atenció! Necessitem que ens escolti atentament! Quan li diguem, volem que surti del cotxe i vingui cap aquí corrent a tota velocitat! No miri enrere! Corri directament cap aquí, i no giri el cap! Ens ha entès?

Va escoltar aquest missatge tres vegades, i finalment, la noia, mirant a través del vidre de la finestra, va reaccionar i va contestar afirmativament amb el cap.

-Bé, senyoreta! A continuació, doncs, contarem fins a tres! Quan digui tres, surti corrent del cotxe i vingui aquí a tota presa! No miri enrere i corri! Està preparada?

Novament la noia, amb un gest, contestà afirmativament.

-Bé,  doncs! Una… Està preparada?... Una... dues… TRES!

Entrada de l'antic Túnel de Viella, vessant nord.

La noia va obrir la porta i, atemorida, va sortir corrent a tota velocitat cap el punt d’on havia sortit aquella veu del megàfon, va córrer com mai ho havia fet, mentre de nou li semblava escoltar nous cops sobre el sostre del cotxe. “Bum! Bum! Bum!... Bum! Bum! Bum!...” No va girar al cap, ans el contrari, va córrer tan de pressa que mai hagués pogut imaginar que podia córrer tant. A mida que s’acostava a aquelles llums, veié a diverses persones: la policia, la guàrdia civil, una ambulància, els bombers… Cada cop més a prop, més a prop, estenent els seus braços cap a ella, avançant-se en un gest protector. Quan va sentir uns braços que per fi l’agafaven, va girar el seu rostre i va mirar cap el cotxe que havia deixat enrere, descobrint un fet esgarrifós...

Sobre el sostre del cotxe hi havia un individu estrany, estrafolari, de mirada perduda, brut, tot tacat de sang, que en una de les seves mans subjectava un embalum fosc i rodó. Aixecant aquell embalum, va colpejar amb el mateix el sostre del cotxe. “Bum! Bum! Bum!... Bum! Bum! Bum!...”

Aquell embalum no era un altra cosa que el cap tallat de la seva parella, amb que el boig havia colpejat durant tota la nit el sostre del cotxe on la noia es trobava.

“BUM! BUM! BUM!”

Entrada del Túnel de Viella nou, vessant nord.

Algunes versions expliquen que després de veure això la noia va embogir i ja no va recuperar el seny, i que ara, ella mateixa, roman tancada en un manicomi.

ALGUNS PUNTS DE LA LLEGENDA QUE POCS QUESTIONAVEN

Temps enrere -no sé si avui en dia encara ho serà- aquesta era una història típica de campaments o de colònies, d’aquelles que s’explicaven a la vora del foc o acompanyats només amb la llum de les llanternes. Els oients, generalment eren nens o adolescents, poques vegades posaven en dubte la veracitat de la mateixa tot i alguns punts febles de la història, com l’existència d’un manicomi a Viella, o que es pogués escoltar una emissora de ràdio dins del túnel de Viella.

Entrada de l'antic Túnel de Viella, vessant sud.

No hi ha constància de que a la localitat de Viella, ni a cap poblet de la Vall d’Aran, hagi hagut mai de cap manicomi o institució similar, com explica aquesta llegenda, però quan la gent explicava aquesta història ningú posava en dubte que fos així.

En algunes versions la noia no arriba a escoltar la radio dins del túnel, cosa que de fet resulta pràcticament impossible si es té en compte que les ones de radio difícilment poden arribar a penetrar l’interior d’un túnel de certa llargària si no és mitjançant sistemes auxiliars. En algunes versions aquest problema es resol fàcilment; la parella protagonista simplement escolta la noticia de la fuga del boig assassí d’un manicomi poc abans d’entrar al túnel (cosa que sembla més coherent). Quan el cotxe s’avaria al mig del túnel, la noia ja té por, però el noi li treu importància al fet i marxa decidit a buscar gasolina afirmant que no passarà res. Llavors la noia escolta música ficant unes cintes de radiocasset al cotxe, però pel demés la història segueix el mateix patró que la història que ja us he explicat.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

domingo, 20 de agosto de 2017

LA IGNORANCIA

“Nada hay en el mundo tan común como la ignorancia y los charlatanes.”
Cleóbulo de Lindos (s. VI aC- s. VI aC), filósofo griego.

Últimamente he estado desconectado de las redes sociales por varios motivos. Incluso después de estos últimos hechos acaecidos en Cataluña he continuado callado porque ante el dolor prefiero el silencio. Pero leyendo las barbaridades que se han dicho y he oído, ahora me es difícil callar ante la magnitud del odio y la ignorancia que durante estos días han hecho gala tantas personas, sirviéndose de las redes sociales, en vez de mostrar un poco de empatía o silencio ante el dolor de tantas víctimas; no sólo los muertos y heridos, sino hacia sus familiares o los habitantes a los que estas ciudades o pueblos ha golpeado.

No voy a mencionar las miserables palabras que he leído o escuchado, no me hace falta repetir nada de lo que se ha dicho. Odio contra los terroristas, contra los musulmanes, contra los catalanes (independientemente de que sean nacionalistas o no), contra los españoles, contra los racistas y fascistas (ellos mismos promovedores de odio), contra los que callan, contra los que no hicieron nada, contra los que apoyan a unos u otros... Gente exigiendo a gente que no tiene que disculparse de nada que se disculpen en nombre de los terroristas por algo en lo que ellos no han participado de modo alguno, simplemente por el hecho de pertenecer a su propia etnia, cultura o religión. En conjunto todo ello me ha resultado patético. Por suerte, por encima de estas necedades ha triunfado la solidaridad, el apoyo a todos aquellos a los que la tragedia ha golpeado, el amor o la empatía. Ha habido muertos por una causa absurda, por algo que se podía haber evitado, y eso no deja de ser doloroso, ya sea aquí o en cualquier otro punto del mundo; puntos que por su lejanía a menudo olvidamos o ignoramos.

No voy a decir que odie a ninguna de estas personas que han hablado con actitudes de odio porque sinceramente no los conozco ni sé como son, pero reconozco que algunas de esas palabras que he oído o leído llegan a llenarme de rabia y de ira por lo inoportunas que son. Pero esa gente que las ha dicho o aquellos que las ha apoyado, por encima del odio, me hecho sentir tristeza, una enorme tristeza al ver que aún queda tanta gente que vive atrapada en un mundo tan corto de miras, convencidos de “su” realidad absoluta. Personas que viven atrapadas en clichés de fronteras, razas, culturas o creencias, tanto da que sean de aquí o de allí o de más allá. Me apena ver hablar a esos fanáticos que carecen de la más mínima empatía, dispuestos a sembrar odio a la más mínima oportunidad, antes que sentir comprensión. Debe ser fácil vivir atrapado en un mundo de ignorancia donde simplemente crees ser lo mejor, sin pararte a pensar siquiera en como serías tú mismo de haber nacido en otra parte, en otro tiempo, en otras circunstancias, en otra cultura, en otra nación, o en cualquier otra etnia. Debe ser fácil vivir, siendo incapaz de ponerte en la piel del otro, siempre que esos otros no sean los “tuyos”. Ciegos que no quieren ver ninguna otra realidad, salvo esa realidad alternativa que ellos mismos se han creado, o peor, que siguen ciegamente los dictados de otros para convertirse en bestias sin criterio, en los fanáticos que son. Por favor, pensad, usad el cerebro, tened corazón...

Y sí, terroristas, racistas, xenófobos, catalanófobos y similares, no puedo llegar a odiaros porque por encima de todo me dais lástima. Tengo la esperanza de que con el tiempo, un poco de sabiduría os abra los ojos y os haga cambiar.

No siento odio, sólo tristeza: tristeza por las víctimas y sus allegados, por la injusticia, porque se ha roto la paz, y tristeza por la ignorancia.

Me entristece la ignorancia.

Me entristecen los ataques terroristas porque se basan en la ignorancia.

Me entristecen los ataques racistas y xenófobos porque se basan en la ignorancia.

Me entristecen los ataques catalonófobos porque se basan en la ignorancia.

Me entristecen los ataques cualquier otra cultura que no sea la propia porque se basan en la ignorancia.

Me entristece la simple estupidez humana porque se basa en la ignorancia.

¿Hace falta deciros más? ¿Hace falta deciros lo que sois?

miércoles, 16 de agosto de 2017

LA LLEGENDA DEL CAVALLER DEL CASTELL DE MEROLA

El Castell de Merola, conegut també com la Torre de Merola, és un castell del municipi de Puig-reig, a la comarca del Berguedà, del que actualment queda ben poca cosa, només la paret de tramuntana de l’antiga torre d’homenatge. Com en el cas de molts altres castells, amb el temps, bona part de l’aparell de la torre i de l’antiga fortificació foren aprofitats durant els segles posteriors per bastir les masies del seu entorn. Tot i que Merola ja consta documentada com a fortalesa des de l’any 983, sembla ser que les restes d’aquest castell són del segle XII, i possiblement el feu construir Bernat de Merola, que s’enfrontà repetidament amb el bisbe de Vic, i amic del trobador Guillem de Berguedà. L’església parroquial de Santa Maria de Merola, que es troba just al costat de la Torre de Merola, fou construïda el segle XVII, substituint la vella església romànica de Santa Maria de Merola, que es troba a uns 2,5 kilòmetres de distància. Però deixem-nos d’explicacions i anem a la llegenda!

El Castell o la Torre de Merola.

EL CAVALLER DE MEROLA

Joan Amades recull una llegenda sobre el cavaller de Merola: Quan el rei Jaume I el Conqueridor va conquerir València, a Barcelona, en saber-se la notícia de la rendició de la ciutat, va haver-hi una gran alegria al palau, i la reina i les principals dames, mullers i filles dels cavallers que estaven a la campanya es van entusiasmar per a anar a València i donar una sorpresa a llurs marits i pares. I així ho van fer. Portades per l’entusiasme regnant entre la nostra gent, van voler arribar al límit de lloc que s’havia fixat com a frontera amb els moros, per tal de veure la mala carota que feien els sarraïns, i sense dir res a ningú van organitzar una llarga cavalcada que va anar-se’n terres enllà. Quan menys s’ho podien pensar, es van trobar voltades de moros que se’ls van abraonar, i segurament que les haurien fetes presoneres i les haurien mortes si no hagués estat per la diligència i el braó del cavaller de Merola, que es va adonar de l’entremaliadura i, acompanyat d’un estol de valents homes, va seguir la cavalcada de la vora per conjurar qualsevol possible contratemps. Per fer fugir els moros els guerrers van haver de lluitar molt aferrissadament.

El Castell o la Torre de Merola i restes d'un antic edifici.

Quan el rei Jaume I i els altres cavallers interessats van saber el que havia passat, van tenir un gran disgust, sobretot de pensar el dol que hauria entelat la gran victòria si la reina i les dames més principals haguessin caigut en mans dels moros. El rei va cridar el cavaller de Merola i li va dir que se sentia obligat amb ell, que demanés allò que volgués, que li fóra concedit, fos el que fos, puix que per al rei no hi havia res impossible. El de Merola no s’atrevia a demanar, i, davant de la insistència del rei, li digué que, allò a què ell aspirava, el rei no li ho voldria donar. El rei es va picar i li repetí que demanés allò que volgués, perquè per a un rei no hi havia res impossible. El senyor de Merola li va demanar una de les cinc barres que aleshores tenia l’escut reial de Catalunya. Efectivament, el rei va trobar que era molt demanar; però, com que la paraula de rei no torna enrere, i li havia promès donar-li allò que demanés, li va concedir el que volia.

L'església de Santa Maria de Merola, i el Castell o la Torre de Merola al fons.

Des d’aleshores que l’escut de Catalunya, que tenia cinc barres o pals, va tenir-ne només quatre. L’escut del cavaller i senyor de Merola, que feia unes aigües, va ostentar enmig un pal vermell de sang, com el de l’escut de Catalunya, concedit pel gran rei Jaume I.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre de les restes del castell de Merola i de l’ermita de Santa Maria de Merola per il·lustrar millor aquesta llegenda.

El Castell o la Torre de Merola.

Mur o marge inferior del castell.

L'església de Santa Maria de Merola i el Castell o la Torre de Merola.

Església de Santa Maria de Merola.

Església de Santa Maria de Merola, detall exterior.

Restes d'un antic edifici vora el castell.

Restes d'un antic edifici vora el castell.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.