martes, 21 de noviembre de 2017

SOBRE MIS PADRES: 50 AÑOS - BODAS DE ORO DE JOSEP Y REMEI

El 17 de septiembre de 2017 mis padres celebraron sus bodas de oro. Quise dedicarles unas palabras que recogí en un pequeño libreto que hice a mano, que transcribo a continuación, traduciéndolo del catalán a castellano...


¡50 años desde que se casaron! ¡Uf!

A veces, cuando uno piensa en los padres, cuesta recordar que cada uno de ellos, como todos nosotros, tiene toda una historia personal detrás, conformada de alegrías y tristezas, de felicidad y desengaños, de ilusiones y miedos... Creo que buena parte de nuestra vida la conforman estos sueños e ilusiones que nos hacen seguir hacia adelante, y de la felicidad que conseguimos cuando algunos de estos sueños incluso se cumplen. Nadie no conocerá nunca del todo quienes somos como individuos, quizás ni nosotros mismos, pero realmente en la vida de todos nosotros siempre habrá personas que se acercarán más a este conocimiento de quienes somos realmente, que llegarán a tocar nuestra alma, ya sea por la convivencia, o porque con ellos nos podemos mostrar tal como somos. Pareja, familia, amigos...

Hoy querría hablar de mis padres, pero no como padres, sino simplemente como los individuos que son y que decidieron, en algún punto de la vida, unir sus caminos: Josep y Remei.


Nacieron en lugares y de familias muy distintos, pero un día, por circunstancias de la vida, el azar o el destino, se conocieron, y no se sabe muy bien como, acabaron juntos. Bien, ¡no se sabe, no se sabe! ¡Sí que se sabe! De hecho, parte de estas historias y anécdotas de su juventud forman parten de las historias que nos explicaban a Susana y a mí de pequeños.

En un día como hoy quiero recordar que parte de su juventud, cuando aún hacía poco tiempo que Remei había venido desde sus tierras andaluzas a Cataluña, donde ya tenía una “colla” (pandilla), y Josep hacía poco que acababa de llegar de hacer la mili en el desierto del Sahara, se conocieron en Puig-reig. Puig-reig, que por aquel entonces era mucho más pequeño de lo que es hoy en día, pero que tenía su cine, un campo de fútbol, una piscina o, incluso, un “carrilet” (ferrocarril). Eran tiempos de sueños, de cambios y, todo y que había una dictadura de por medio, ya se empezaban a sentir aquellos nuevos aires de libertad. ¡Eran jóvenes! ¿Qué os tengo que decir yo, si aún no había nacido?

Y como todos los jóvenes de aquella época, salían a tomar el vermut con la “colla” al bar del pueblo, en verano iban a la piscina a nadar y tomar el sol, asistían al concierto del típico grupo del momento o iban a bailar a “l’envelat” (la carpa)... ¡Uy, el baile! ¡Uy, la noche! ¡Qué peligro! Entonces, un simple bailes tenía una carga de emociones y erotismo mucho más complejo del que hoy en día nos podemos imaginar. ¡Ahora todo es más fácil, pero quizás no tan bonito!


No conozco toda su historia ni creo que nunca llegue a conocerla con todos sus sueños y sus ilusiones, ni sé todo lo que habéis sacrificado por el camino. Pero no dudo que en vuestra juventud, el amor que vivisteis, con todos aquellos altos y bajos, tuvo aquella magia única que tiene el amor en los primeros años de nuestra vida, cuando se abre un nuevo mundo de posibilidades ante nuestros ojos.

Tampoco sé exactamente en que punto os decidisteis casar. Pero lo hicieron un día como hoy, y de aquel día hasta hoy ya han pasado cincuenta años. De Puig-reig a Cardona, de Cardona a Vilanova i la Geltrú, después hacia Girona... Una niña, un niño, cambios de trabajo, de casas, de vida, nietos... ¡Cojones, sin saber como habían pasado los años ya eran abuelos! ¡Èlia, Eduard, Marcel! ¡Un no parar!

En todos estos años los he visto reír y discutir. Los he visto enfadarse y hacer las paces. ¡Y alguna mañana, desde mi cama, incluso los oía haciendo el amor! ¡Quizás se creían que no los escucharíamos! Infinitas veces los he visto jugar, abrazarse o darse besos. Hay que decirlo... ¡Qué bonito!


Podría hablar de su valor como padres, y de la libertad que nos han dado como hijos, ¡pero hoy no toca! Mi hermana y yo formamos parte de su vida, somos fruto de su amor y de esta vida que nos dieron. Pero hoy no celebramos el día de la madre ni el del padre, sino el día de la pareja que ellos son, y de lo que, como pareja, aún les queda por vivir. ¡La edad pesa, pero la vida continúa y se ha de aprovechar! Aún así, no está de más darles las gracias por todo lo que nos han enseñado, todo lo que nos han dado, y por tantas veces que nos han ayudado o respaldado. Nunca se lo podremos agradecer lo suficiente.

¡Ahora sólo quiero decir una cosa más! Ya habéis hecho vuestro trabajo, habéis sido padres, abuelos y mucho más. Nos habéis regalado buena parte de vuestra vida y de vuestro tiempo. ¡A veces las habéis pasado putas y habéis hecho sacrificios, pero ahora -y esto va también para el resto de la gente- es vuestro momento! ¡Vivid a vida y gozad de cada instante mientras podáis! ¡Qué ya toca! ¡Y ya nos veremos de aquí a cincuenta años más!

¡Por muchos años, y que os continuéis amando!

SOBRE ELS MEUS PARES: 50 ANYS - NOCES D’OR DE JOSEP I REMEI

El 17 de setembre de 2017 els meus pares van celebrar les seves noces d’or. Vaig voler dedicar-los unes paraules que vaig replegar en un petit llibret que vaig fer a mà, que transcric a continuació...


50 anys des de que es van casar! Uf!

De vegades, quan un pensa amb els pares, costa recordar que cadascun d’ells, com tots nosaltres, té tota una història personal al darrera, conformada d’alegries i tristeses, de felicitat i desenganys, d’il·lusions i pors… Crec que bona part de la nostra vida, la conformen aquests somnis i il·lusions que ens fan seguir endavant, i la felicitat que aconseguim quan alguns d’aquests somnis fins i tot es compleixen. Ningú no coneixerà mai del tot qui som com individus, potser ni nosaltres mateixos, però realment a la vida de tots nosaltres sempre hi haurà persones que s’acostaran més a aquest coneixement de qui som realment, que arribaran a tocar la nostra ànima, ja sigui per la convivència, o perquè amb ells ens podem mostrar tal com som. Parella, família, amistats…

Avui voldria parlar dels meus pares, però no com a pares, sinó simplement com els individus que són i que van decidir, en algun punt de la vida, unir els seus camins: el Josep i la Remei.


Van néixer en indrets i de famílies molt diferents, però un dia, per circumstàncies de la vida, l’atzar o el destí, es van conèixer, i no se sap ben bé com, van acabar junts. Bé, no se sap, no se sap! Sí que se sap! De fet, part d’aquestes històries i anècdotes de la seva joventut, formen part de les històries que ens explicaven a la Susana i a mi de petits.

En un dia com avui vull recordar part de la seva joventut, quan encara feia poc temps que la Remei havia vingut des de les seves terres andaluses a Catalunya on ja tenia una colla, i el Josep tot just acabava de tornar de fer la mili al desert del Sàhara, i es van anar a conèixer a Puig-reig. Puig-reig, que per aquell temps era molt més petit del que és avui en dia, però que tenia el seu cinema, un camp de futbol, una piscina o fins i tot un carrilet. Eren temps de somnis, de canvis i, tot i haver una dictadura pel mig, ja es començaven a sentir aquells nous aires de llibertat. Eren joves! Què us he de dir jo, si encara no havia nascut?

I com tots els joves d’aquella època, sortien a prendre el vermut amb la colla al bar del poble, a l’estiu anaven a la piscina a nadar i prendre el sol, assistien al concert del típic grup del moment o anaven a ballar a l’envelat… Ui, el ball! Ui, la nit! Quin perill! Llavors, un simple ball tenia una càrrega d’emocions i erotisme molt més complexa del que avui en dia ens podem imaginar. Ara tot és més fàcil, però potser no tan bonic!


No conec tota la seva història ni crec que mai arribi a conèixer tots els seus somnis i les seves il·lusions, ni tot el que heu sacrificat pel camí. Però no dubto que en la vostra joventut, l’amor que veu viure, amb tots aquells alts i baixos, va tenir aquella màgia única que té l’amor en els primers anys de la nostra vida, quan s’obre un nou món de possibilitats davant els nostres ulls.

Tampoc sé exactament en quin punt es van decidir a casar. Però ho van fer un dia com avui, i d’aquell dia fins avui ja han passat cinquanta anys. De Puig-reig a Cardona, de Cardona a Vilanova i la Geltrú, després cap a Girona… Una nena, un nen, canvis de feina, de cases, de vida, néts… Collons, sense saber com els anys havien passat i ja eren avis! L’Èlia, l’Eduard, el Marcel! Un no parar!

En tots aquest anys els he vist riure i discutir. Els he vist enfadar-se i fer les paus. I algun matí, des del meu llit, fins i tot els havia sentit fer l’amor! Potser es pensaven que no els sentiríem! Infinites vegades els he vist jugar, abraçar-se o fer-se petons. S’ha de dir… Què bonic!


Podria parlar del seu valor com a pares, i de la llibertat que ens han donat com a fills, però avui no toca! La meva germana i jo formem part de la seva vida, som fruit del seu amor i d’aquesta vida que ens van donar. Però avui no celebrem el dia de la mare ni el del pare, sinó el dia de la parella que ells són, i del que, com a parella, encara els queda per viure. L’edat pesa, però la vida continua i s’ha d’aprofitar! Tot i així, no està de més donar-los les gràcies per tot el que ens han ensenyat, tot el que ens han donat, i per tantes vegades que ens han ajudat o fet costat. No els podrem agrair mai prou.

Ara només vull dir una cosa més! Ja heu fet la vostra feina, heu sigut pares, avis i molt més. Ens heu regalat bona part de la vostra vida i del vostre temps. De vegades les heu passat putes i heu fet sacrificis, però ara -i això també va per la resta de la gent- és el vostre moment! Viviu la vida i gaudiu de cada instant mentre pugueu! Què ja toca! I ja ens veurem d’aquí a cinquanta anys més!

Per molts anys, i que us continueu estimant!

miércoles, 1 de noviembre de 2017

LA LLEGENDA DEL CASTELL DE COLL DE SOM

El castell de Coll de Som és una fortalesa del segle XIX, que fou utilitzada durant les Guerres Carlines i la Guerra Civil. Localitzada dins del terme municipal de Benifallet, a la comarca del Baix Ebre, està situat a la cota més alta del Coll de Som (251 m), des d’on es domina una àmplia vista panoràmica de la vall de l’Ebre, just per sobre de l’Assut de Xerta. D’aquesta fortificació actualment només en resten runes, quedant en peu les restes d’alguns murs de maçoneria ordinària arrebossada amb carreus a la base i espitlleres, i les cantonades dels mateixos, formant tot el conjunt un recinte petit i estret. La seva localització l’ha volgut convertir en centre o part d’una antiga vila medieval desapareguda.

El castell de Coll de Som.

En el lloc estratègic on actualment descansen les runes del castell de Coll de Som, de molt difícil accés, car no hi ha camí ni sender per arribar-hi fàcilment, convertint-lo en un veritable niu d’àguiles, algunes persones han volgut situar l’antiga vila medieval de Som, la existència de la qual vindria avalada pel fet que, per la superfície de la zona d’aquesta muntanya s’han trobat diferents fragments de ceràmica ibèrica, àrab i moderna.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies de les restes del castell de Coll de Som, i d’algunes de les vistes que des d’aquell castell s’albiren.

El castell de Coll de Som.

El castell de Coll de Som.

Restes del castell de Coll de Som.

Restes del castell de Coll de Som, amb vistes al riu Ebre.

Restes del castell de Coll de Som.

Restes del castell de Coll de Som.

Restes del castell de Coll de Som.


Restes del castell de Coll de Som.

Restes del castell de Coll de Som.

Vistes des del castell de Coll de Som de l'Assut de Xerta.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

martes, 31 de octubre de 2017

LLEGENDES DE L’ASSUT DE XERTA I EL MOLÍ DE L’ASSUT

L’Assut de Xerta és una antiga presa d’origen incert que fou construïda en diagonal al llarg d’uns 375 metres de banda a banda del riu Ebre. Situada just en mig del punt on es troben el límits dels termes municipals de Xerta, Tivenys i Benifallet, a la comarca del Baix Ebre, aquesta construcció consta de la presa o resclosa -l’assut pròpiament dit-, i les seves construccions annexes: els espigons, l’antic Molí de l’Assut, una vella fàbrica de farina abandonada i l’actual central hidroelèctrica. Són, precisament la vella resclosa i l’antic Molí de l’Assut, els protagonistes d’algunes de les llegendes que us explicarem a continuació.

El Molí de l'Assut, convertit en castell per la llegenda.

ORÍGENS LLEGENDARIS DE L’ASSUT DE XERTA

Diu una llegenda que, quan els antics romans vingueren a la Península Ibèrica, van construir una resclosa just en el punt on avui en dia hi ha l’Assut de Xerta per tal de dificultar el tràfec fluvial per l’Ebre. D’aquesta manera aconseguien el controlar totes les embarcacions que passaven per aquest punt, ja fos que portessin mercaderies o enemics.

L'Assut de Xerta, amb la població de Xerta al fons.

Altres llegendes, que ens remunten a temps més propers, i que també esdevenen hipotètiques teories, asseguren que el primer assut fou construït durant els primers temps de la dominació islàmica d’aquestes terres, per tal de poder canalitzar l’aigua a les sèquies de reg, i és molt possible que en aquesta llegenda hi hagi part de veritat.

Aquesta última llegenda, possiblement també aniria lligada amb l’origen llegendari del Molí de l’Assut, que també s’atribuïa als musulmans, i que explicarem a continuació.

L’ORIGEN LLEGENDARI DEL MOLÍ O CASTELL DE L’ASSUT

El Molí de l’Assut fou construït per la ciutat de Tortosa l’any 1575. Aquest molí fou una construcció industrial de l’època de Renaixement català que utilitzava el sistema de regolf per moure els seus mecanismes de rodes dentades i turbines i està ubicat al mig de les aigües del riu Ebre.  Inicialment va ser un molí de farina que aprofitava de la corrent del riu per treballar, fins que a principis del segle XX s’hi instal·là una fàbrica d’electricitat, tot i que avui en dia es troba pràcticament abandonat i en molt mal estat de conservació. En l’imaginari popular, aquesta construcció, en el seu origen, va esdevenir no un molí, sinó un castell amb la seva pròpia llegenda.

El Molí de l'Assut, part posterior.

La llegenda, recollida per Joan Amades i Gelats (1890-1959), explica que temps enrere els moros volien fer un castell enmig del riu Ebre i que no se’n sabien sortir, car en venir el corrent un xic fort, s’ho emportava tot. Els millors savis moros de l’època havien donat llur parer sense sortir-se’n. Un pagès cristià, però, digué que si fos ell l’encarregat de l’obra la faria de tal manera que l’aigua no se l’emportaria. Els moros, en to burleta, va preguntar al camperol com s’ho faria, i aquest digué que faria com una socolada que fes una punxa ben aguda pel cantó de riu amunt, perquè, quan baixés el corrent fort, l’aigua es partís i perdés força. Els moros ho feren així i el corrent mai no s’emportà el vell castell ni l’actual molí. Moltes vegades l’aigua ha estat tan forta que ha cobert completament la construcció. Però en tornar la corrent al nivell normal, aquesta sempre ha aparegut intacta.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies del Molí de l'Assut i l’Assut de Xerta, que vàrem prendre durant la nostra visita per les terres de l’Ebre, que espero que serveixin per il·lustrar millor ales llegendes que us hem explicat.

L'Assut de Xerta i el Molí de l'Assut.

El canal esquerre de l'Assut de Xerta i el Molí de l'Assut.

El Molí de l'Assut.

El Molí de l'Assut.
 
La central hidroelèctrica de l'Assut de Xerta.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

domingo, 29 de octubre de 2017

LA SIRENA DE SÒL DE RIU O SÒL-DE-RIU

La desembocadura del riu de la Sénia, coneguda com Sòl de Riu o Sòl-de-riu, marca el límit de la costa de  les comarques del Montsià, a Catalunya, i el Baix Maestrat, al País Valencià, sent aquest riu la frontera natural que separa aquestes dues comarques fins arribar a varis kilòmetres a l’interior. En el punt català on costa i mar s’ajunten, arriben els límits de la població de les Cases d’Alcanar, dins del municipi d’Alcanar, que té una amplia tradició marinera, dins de la qual hi ha inclosa la llegenda de la sirena de Sòl de Riu.

Sòl de Riu o Sòl-de-riu, la desembocadura del riu de la Sénia.

Antigament, la manca d’aigua corrent a les Cases d’Alcanar propiciava que les dones anessin a fer la bugada a la desembocadura del riu de la Sénia, l’anomenat Sòl-de-riu, indret que es caracteritzava per la seva aigua neta, un espai natural ubicat just a la frontera entre Catalunya i el País Valencià. Segons explicaven, les mestresses que anaven allà, en varies ocasions havien sentit la veu bonica i melodiosa d’una sirena cantant. Fins i tot els, els mariners de les Cases d’Alcanar que navegaven per aquesta zona sembla ser que l’havien contemplat, ressaltant tant la dolcesa de la seva veu com del seu físic, descrivint-la com una dona bellíssima que tenia una cua llarguíssima de molts colors, i uns ulls d’un color blau tan brillant que il·luminaven tot el que la sirena veia. Tot i que la tradició no fa esment del caràcter d’aquesta criatura, hi ha qui diu que cantava per encantar els homes, que atrets per la seva veu i la seva bellesa se li acostaven. Sembla ser que en honor a ella s’havia compost una cançó de la qual no en consta cap referència escrita.

Sirena (Il·lustració de Victor Nizovtsev).

No hi ha cap referència que pugui determinar l’origen exacte d’aquesta llegenda. Tanmateix, sí que es pot afirmar que des del segle XIX s’explicava i formava part de la tradició marinera de la població d’Alcanar. Persones centenàries, actualment, recorden haver-la escoltat dels seus avis, nascuts en aquesta època. No obstant això, avui en dia és desconeguda pel públic en general, malgrat haver estat recollida per autors com Joan-Josep Sancho o Agustí Bel.

Sòl de Riu, entre les comarques del Montsià i el Baix Maestrat.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre de Sòl de Riu o Sòl-de-riu, durant la nostra visita per les terres de l’Ebre, que espero que serveixin per il·lustrar millor aquesta llegenda que us hem explicat.

Sòl de Riu a tocar de mar.

Sòl de Riu, zona natural protegida.

Sòl de Riu: si no hi ha aigua, hi ha platja...

A tocar de mar...

Entrant al Baix Montsià.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE LA SERENA

Si visitem la vila de Gandesa, al municipi del mateix nom, a la comarca de la Terra Alta, i passem pel carrer Miravet, en un mur del mateix descobrirem una curiosa escultura metàl·lica que fa referència a la llegenda de la Serena, anomenada també com Cerena o Çerena. Aquesta criatura, pervivència de les antigues sirenes gregues que eren meitat dona i meitat ocell, és un monstre femení que, segons la tradició terraltenca, s’amaga en les properes serres de Pàndols i de Cavalls -repartides entre les comarques de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Coneguem la seva llegenda…

La Serena, Gandesa.

LA SERENA EN LA TRADICIÓ ORAL DE LA TERRA ALTA

Diu la llegenda, que entre serres boscoses i rocoses de les serres de Pàndols i Cavalls s’amaga la Serena, una monstruosa criatura mig dona mig ocell, a la que es descriu com una preciosa dona de llarga cabellera d’un to rogenc, que com a boca té un bec petit i corbat, i dues grans ales de plomatge marró a les extremitats superiors, que acaben amb unes garres de moixó idèntiques a las que es troben als seus peus.

La serra de Pàndols.

Sembla ser que la Serena només sortia les nits de lluna plena, i d’aquí que en el vocabulari s’utilitzi aquest nom per designar les nits clares. Mai ningú va testimoniar haver-la vist, però se sabia que les nits de pleniluni atreia amb la dolçor de la música de la seva arpa als homes incauts que trescaven per aquestes muntanyes.  Aquests, atrets pel so dolç del seu instrument, no dubtaven en apropar-se cap a ella encisats, i queien sotmesos als seus peus, en un estat de somnolència del qual no tornarien a despertar mai més.

La serra de Cavalls.

Segons la tradició oral ebrenca, la Serena gandesana originalment hauria estat una bella jove que es va transformar en la criatura monstruosa després de sofrir un rebuig amorós, sense especificar-se més detalls d’aquesta història. Arrel d’aquest fet, però, passaria a convertir-se en un ésser fantàstic de característiques luxurioses i venjatives que enganya als homes a través de la seva música, focalitzant-se la seva descripció molt més en la ferotgia del personatge i el temor que representa el seu físic, que no pas amb la càrrega o connotacions eròtiques de la seva figura femenina. De fet, en el context terraltenc, la Serena era empleada per espantar als més menuts, als qui se’ls amenaçava dient-los que, si no es portaven bé, se’ls enduria la bèstia, i sovint també se la descrivia com una bèstia ferotge, una autèntica depredadora que atacava els ramats dels pastors.

L'atac de la Serena.

L’ORIGEN CULT DE LA SERENA

La Serena, Cerena o Çerena és un ésser descrit en alguns bestiaris catalans, datats entre els segles XIV i XVI, on conjuga la bondat i malesa que podia tenir una dona segons l’imaginari medieval. El contingut al·legòric i moralitzador d’aquesta criatura reprova l’atracció per la bellesa i castiga els homes amb la mort quan es senten atrets per la seva música o encants, en una història que perseguia un discurs moralitzador on es desaprovava la luxúria, el plaer, la fantasia sexual i la bellesa.

La serra de Pàndols.

En aquests bestiaris, la Serena podia tenir tres formes, la de mig dona mig peix (la tradicional sirena marina), la que és mig dona mig cavall, o la que és mig dona mig ocell, equivalent a les sirenes mítiques gregues. A continuació es detalla la descripció d’aquestes última en un dels mencionats bestiaris:

“E quela que és mig oçell e mig fembra fa un ço de arpa tant dolç que tothom ve a hoir volenterós aquel ço, e plau ha hom tant, que adormse tot qui·l va a hoir; e axí matex aquesta serena l’osiu. […] Aquestes serenes podem nós acomparar a les àvols fembres, vills e de vil conditió, que enganyen als hòmens los quals se anamoren d’elles, y és per belea de cos, [o per belles paraules que elles los diuen], o per paraules ingenioses que·ls diguen, ho en altra manera que elles puguen enganyar a l’home; leshores l’ome se pot tenir per mort. [Car, sí s’és que, quant a Déu, mort és si les creu]; així com diu en algun loch: qui tothom qui lexa la amor de Déu per amor de la fembra, pot dir verament que és en mal port arribat; e si per son peccat mor en aquell estament, pot ben saber que serà perdut en cos e en ànima”

La Serena.

A finals dels anys 1970 eren poques les persones que coneixien la llegenda, ja fos en el seu origen culte o de tradició oral. Fou el gandesà Mateu Aubà qui s’interessà en recuperar aquest ésser mític, davant la possibilitat que pogués perdre’s. Unes dones grans del poble li transmeteren aquesta història, però tanmateix, no van poder-li detallar tots els aspectes concrets de la fisonomia física del personatge.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre durant la nostra visita a Gandesa i les serres de Pàndols i Cavalls, que espero que serveixin per il·lustrar millor aquesta llegenda que us hem explicat.

La serra de Pàndols.

Roques dels Estrets, a la serra de Pàndols.

Els Estrets de la Serra de Pàndols i el riu Canaletes.

El riu Canaletes per la serra de Pàndols.

El sol es pon sobre la serra de Pàndols.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

sábado, 28 de octubre de 2017

LA LLEGENDA DEL CASTELL DEL REI O DE PILAT

El castell del Rei de Tarragona, conegut tradicionalment com castell o torre del Pretori o de Pilat, és un castell d’època romànica del segle XII que es troba a la ciutat de Tarragona (a la comarca del Tarragonès), tot i que la veu popular li atribueix una antiguitat força superior que l’equipara a la de les restes romanes de la ciutat, ja que, efectivament, fou, en gran part, el resultat de la rehabilitació d’una gran construcció romana que havia format part del fòrum provincial. En l’imaginari popular, aquest castell està lligat a l’emblemàtica figura de Ponç Pilat, governador de la província romana de Judea que, segons els Evangelis, condemnà Jesús a morir a la creu per les demandes dels grans sacerdots del temple, després de rentar-se’n les mans. A causa d’aquest crim, la llegenda convertí a aquest funcionari romà en una figura damnada.

El castell del Rei o de Pilat.

LA LLEGENDA DE PONÇ PILAT

Segons la tradició, un cop sacrificat Jesús, el cèsar Tiberi manà posar pres a Pilat i l’envià a Tarragona. Com a presó li destinà el castell que encara avui es conserva i que porta el seu nom. El cònsol de Judea restà molts anys allí sense veure cel ni terra , fins que va morir l’emperador Tiberi, que l’havia condemnat.

Ponç Pilat.

No podia treure per res el cap a la finestra perquè els tarragonins l’increpaven i apedregaven. No trobà qui el volgués servir; sols es prestaren a fer-ho veïns de Sarral (a la comarca de la Conca de Barberà), i per aquest motiu els habitants d’aquesta població són qualificats de jueus. Tenia les mans tacades amb sang del Redemptor; per més que se les rentés no se la podia treure i es passava dies i dies sencers rentant-se i fent-se rentar pels seus servents. No tan sols tenia sempre les mans roges de sang, ans àdhuc tacava les coses que tocava. A les parets de la construcció es veuen algunes petites taques de color indefinit, les quals hom creu que són de sang de les mans del mal jutge.

Tenia les mans tacades amb sang del Redemptor...
Mort Tiberi, Pilat fou deixat en llibertat i se’n va anar vagant pel món, escarnit, rebutjat i apedregat de tothom, que l’aporrinava en veure’l i reconèixer-lo per les taques de les mans, que no podia dissimular. Segons una tradició, va morir ofegat al riu Segre en un revolt de prop de Ponts (a la comarca de la Noguera), mentre tractava de rentar-se les mans. Una altra tradició diu que era fill d’aquesta població, d’on de molt petit va passar a Roma per a obtenir fama i renom, fins al punt d’assolir el càrrec de cònsol de Judea. Els pontsetins són, per aquesta creença, tinguts com a falsos i traïdors i és corrent per la contrada la dita “De Ponts, n’era Pilats”.

Una altra tradició el fa arribar fins l’estany pirinenc de Guils (a la comarca de la Cerdanya), on, en voler-se rentar les mans i mirant la fons del llac, hi veié representada l’escena del Calvari. Desesperat, es tirà a les aigües de l’estany. En rebre el cos del mal jutge, les aigües mai més no criaren peix i prengueren un tuf i una sentor que encara de vegades se sent. També es creu que una vegada cada any es veu travessar amb el cap cot i consirosa la seva figura i es veu representada al fons de les aigües l’escena del Calvari.

Detall de la façana del castell.

El castell per la seva estada restà maleït i tothom qui l’habità més tard fou pres de forta malastrugança i dissort, tant que ningú no vol habitar-lo i és destinat a presó.

Segons una altra variant, Pilat és fill de Tarragona. Quan Jesús era clavat en creu preguntà què s’havia fet de Pilat i digué que, mentre món hi hauria, la llei catòlica podia ésser prima a Espanya, però que mai no cauria, i féu construir la catedral amb la seva santíssima Mare i els dotze apòstols.

La torre de les Monges i part de les muralles de Tarragona.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre durant la nostra visita nocturna al castell del Rei o de Pilat, que espero que us serveixin per il·lustrar millor aquesta llegenda que us hem explicat.

El castell del Rei o de Pilat.

Portal del castell del Rei o de Pilat.

El castell del Rei o de Pilat.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.