miércoles, 9 de agosto de 2017

LA LLEGENDA DE L’OLLA D’OR DE VIU DE LLEVATA

Viu de Llevata és un poble que pertany al terme municipal del Pont de Suert, a la comarca de l’Alta Ribagorça, que es troba situat al cim d’un tossal allargassat on hi hagué l’antic castell de Viu de Llevata, del que actualment només queden les restes d’uns quants murs, i que també conté l’església parroquial romànica de Santa Maria de Viu de Llevata, les restes de la capella romànica de Santa Llúcia de Viu de Llevata, i la capella en ruïnes de la Mare de Déu del Carme. Aquesta llegenda, però, fa referència a l’antic monestir d’un priorat benedictí que hi hagué per aquesta zona, l’emplaçament del qual encara no és del tot conegut ni ha estat confirmat.

L'església de Santa Maria de Viu de Llevata.

L’emplaçament de l’antic priorat benedictí de Sant Joan de l’Espluga de Viu és encara controvertit, atès que alguns estudiosos l’han situat al mateix roc on hi hagué el castell, i damunt del qual actualment reposa el poble, mentre que d’altres el situen al nord de Viu de Llevata, a l’altra banda del barranc de Viu, a la partida de l’Espluga o del Solà, on encara és viu el record d’antigues construccions que hi havia per la zona, ara desaparegudes.

S’explica que molt temps enrere hi havia un monestir a Viu, on hi havia uns quants monjos que sabien fer quelcom que l’altra gent de la contrada no sabia, com ara certes manualitats, llegir o escriure. Com que l’alcalde del poble, igual que molts altres, no sabia llegir, quan rebia alguna carta la donava als monjos perquè aquests l’hi llegissin el contingut.

El barranc de Viu, probable emplaçament de l'antic monestir.

Bé, el cas és que, en una ocasió, va rebre una carta i la va dur als monjos com tantes altres vegades havia fet, i en ella es deia que estava a punt de començar la guerra, i que calia que l’alcalde comencés a reclutar homes.

Llegida la carta pels monjos, i previnguts per ella de la mala nova, aquests van decidir agafar el més just i necessari a tota presa, i van emprendre el camí de la muntanya, però no sense abans deixar enterrada al racó on tenien la mula una olla plena d’or, deixant-la al càrrec d’un servent, perquè la guardés.

L'església de Santa Maria de Viu de Llevata.

Molt espavilat no deuria ser, aquest servent, ja que expliquen que l’home anà a la taverna i que, trago aquí, trago allà, el vi li va fer contar allò que si hagués estat seré no hagués contat mai, és a dir, on era l’olla plena d’or.

A l’endemà, l’home va trobar un forat al lloc on havia estat l’olla enterrada, i  d’aquesta no se’n va saber mai res més.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes quantes fotografies que vàrem prendre a Viu de Llevata per il·lustrar molt millor aquestes llegendes.

L'església de Santa Maria de Viu de Llevata.

El campanar de l'església de Santa Maria de Viu de Llevata.

Portalada de l'església de Santa Maria de Viu de Llevata.

El cementiri de Viu de Llevata.

Detall del cementiri.

El turó del Castell, a Viu de Llevata.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LLEGENDES DE CASTELL DE LES ESCALES O CASTELL DELS MOROS

El castell de les Escales, conegut també con el castell dels Moros, castell dels Solers, és un castell que es troba amagat dins dels boscos del terme municipal de Vilanant, a la comarca de l’Alt Empordà. Construït entre el segle XIII-XIV, avui en dia d’aquest castell només en queda una torre cilíndrica d’uns vuit metres d’alçada, les restes d’algun mur... i alguna que altra llegenda, com les que us deixem a continuació.

Torre del castell de les Escales o dels Moros.

ELS DIMONIS DEL CASTELL DE LES ESCALES

Segons sembla, anys enrere, les ruïnes de l’antic castell dels senyors de Galliners, conegudes avui en dia amb el nom de castell de les Escales, d’Escaldes, dels Moros o dels Solers, estaven rodejades de boscos ben densos i espessos, com encara poden donar fe alguns dels enormes arbres centenaris que es troben a la zona avui en dia. A causa d’aquesta inaccessibilitat, aquestes durant molts anus aquestes ruïnes foren cau i refugi de dimonis.

Torre del castell de les Escales o dels Moros.

LES PERDIUS ENCANTADES DEL CASTELL DE LES ESCALES

Conten que, ja uns anys, els pagesos de la zona acostumaven a anar al castell de les Escales de nit, amb teies enceses per caçar ocells. En una ocasió, un noi de Vilanant hi va anar tot sol una nit de festa anyal i, tot d’un plegat, li sortiren tres perdius. Començà a perseguir-les i en perdé dues. Observant que la que continuava corrent davant d’ell portava cresta, el noiet va exclamar tot admirat:

-Et refot, i porta cresta!

-Sí, cresta, cresta! - respongué la perdiu, que desaparegué com les altres dues.

Una perdiu amb cresta i que parlava.

El caçador quedà glaçat i pensà que aquella perdiu no podia ser res més que un dimoni que li havia sortit perquè havia anat a caçar en nit de festa anyal. En aquell moment, atemorit i penedit, s’encomanà a Sant Jaume dels Verders (o dels Solers), que es venera en una ermita que hi ha molt propera al castell, i fugí cames ajudeu-me corrents a casa seva.

L'ermita de Sant Jaume dels Verders o dels Solers.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes quantes fotografies que vàrem prendre per la zona per il·lustrar molt millor aquestes llegendes.

Torre del castell de les Escales o dels Moros.

Torre del castell de les Escales o dels Moros.

Restes de murs del castell de les Escales o dels Moros.

Restes de murs del castell de les Escales o dels Moros.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

martes, 8 de agosto de 2017

URBEX: LA ERMITA DE LOS MURCIÉLAGOS

Texto y fotografías: Joan Ramon Santasusana Gallardo.
Fecha: 30 de julio de 2017. Lugar: En algún lugar de la comarca de l'Alt Empordà, provincia de Girona, Cataluña, España.
Total fotografías tomadas: 35. Total fotografías publicadas: 13.
Si quieres saber qué es el urbex: Urbex: exploración urbana.
Si quieres ver otros archivos urbex: Archivos urbex.


En la calurosa tarde estival, nos adentramos en una zona boscosa donde abundan los árboles centenarios y reposa un antiguo jardín de bambú asilvestrado al lado de las ruinas de un antiguo molino de agua que descansa junto a un riachuelo dormido entre las piedras. Siguiendo un pequeño camino de tierra entre este paisaje que en ciertos momentos se nos antojaba onírico, subimos por el camino que rodeaba la loma de una pequeña colina. Al llegar a la cima, tras una curva y un pequeño recodo, apareció ante nuestros ojos aquella ermita que, por su aspecto, parecía que hacía tiempo que había sido olvidada.


Hicimos algunas fotos del exterior de ese antiguo edificio religioso, y al observar su puerta de madera desvencijada, sujeta por una cadena rota y oxidada, decidimos penetrar en su interior.


Así, con el crujir de los goznes y la madera del abrir de la puerta, perturbamos la paz de aquel lugar olvidado y sagrado. De repente, fuimos sorprendidos por el aleteo brusco de decenas de murciélagos que, quizás tan sorprendidos como nosotros, y asustados, empezaron a revolotear caóticamente, muchos de ellos escapando a través de la abertura de la puerta o por la pequeña estrechez de una ventana que iluminaba el ábside del interior encalado del edificio.


Entré solo al interior del edificio, acompañado por el revolotear ocasional de algún murciélagos, observando aquellos individuos que, imperturbables, aún continuaban colgados del techo como negras piñas de alas membranosas. Poco a poco la calma fue llegando al interior. Algunos murciélagos fueron regresando al hogar que yo había invadido, y se fueron reuniendo. En silencio me retiré, devolviendo su reino de paz y sombras a los pequeños quirópteros, ajustando nuevamente la vieja puerta de madera, sujetándola con la vieja cadena oxidada.


El sol empezaba ya su rápido ocaso…








domingo, 6 de agosto de 2017

JUNCOSA I LA LLEGENDA DEL MIG DEL MÓN

El municipi de Juncosa, a la comarca de les Garrigues, té el privilegi de trobar-se al mig del món, o així ho assegura una vella llegenda que s’explica en aquesta població. Aprofitant una visita per terres lleidatanes, vàrem decidir-nos a visitar aquest poble per poder il·lustrar amb algunes fotografies aquesta història.

Juncosa, el Mig del Món.

JUNCOSA ÉS AL MIG DEL MÓN

Explica la llegenda que quan Déu va crear l’univers, va fer dia rere dia tot de coses belles: la llum, els estels, el sol, la lluna, el cel... Però, ai!, quan havia de fer la terra, li entrà un dubte: no sabia si fer-la llarga o curta, ampla o estreta, quadrada o bé rodona... Després de molt pensar i de consultar-ho amb els seus consellers, finalment va decantar-se per fer-la rodona, i clar!, per fer-la rodona havia de menester un compàs.

Placa de la Plaça del Mig del Món.

El lloc on va clavar la punta d’aquell compàs, havia de ser per força el Mig del Món, i no fou aquest un altre que el lloc precís on avui en dia es troba el poble de Juncosa. Si aneu allà i pregunteu pel punt exacte on es troba el Mig del Món, però, potser obtindreu diferents respostes:

Uns us diran que avui en dia el forat que el compàs diví va fer a la pedra es pot veure tocant l’ermita de Sant Joan de Juncosa, a un kilòmetre del poble, que avui en dia és a dins d’una propietat privada,, i que aquesta roca ningú l’ha pogut arrencar mai de tan pesada com és. D’altres us explicaran, en canvi, que Déu va clavar la punta fixa del compàs en un punt que es troba sota un dels porxos que hi ha davant de l’església parroquial de la Nativitat de Nostra Senyora de Juncosa, on avui dia encara es pot veure el forat. I finalment hi haurà qui us assegurarà que el Mig del Món es troba just a la Plaça del Mig del Món, al barri del Castell, on hi ha enclavada la pedra que escenifica la dita popular que Juncosa és al Mig del Món, tot i que un petit cartell informatiu que hi ha allà assegura que aquest punt es troba precisament en l’esmentat porxo que hi ha davant l’església de la població. Fet i fet, però, del que no hi ha dubte és que Juncosa és al Mig del Món, i per aquest motiu els de Juncosa encara avui en dia són coneguts per tota la rodalia i fora d’ella com els del “Mig del Món”.

Església parroquial de la Nativitat de Nostra Senyora de Juncosa

Com curiositat, esmentar que l’aspecte de l’escultura de la Plaça del Mig del Món no és casual, ja que la pedra té la forma del terme municipal de Juncosa, amb un petit punt que indica també el poble del mateix nom, i sobre aquest està un dels hemisferis del món, sobre el que descansa el compàs diví amb el que la llegenda explica de Déu va crear la terra on vivim, la punta fixa del qual, això sí!, descansa  on estaria la vila de Juncosa.

L'escultura de la Plaça del Mig del Món.

LA CAMPANA D’OR ENTERRADA AL MIG DEL MÓN

Doncs bé, d’aquesta llegenda que us hem explicat, n’eren sabedors els sarraïns que, quan va envair la Península Ibèrica, van decidir dirigir-se cap a les terres garriguenques per aixecar la que seria la mesquita més important i més gran del seu regne musulmà en aquest punt del Mig del Món, car la importància que assolirien de tenir-la aixecada just aquí, els feia creure que finalment podrien dominar-ho tot. I és per aquest fet que, mentre anaven conquerint terres i terres, portaven amb ells una campana grossa, tota d’or massís, per tal de posar-la en el temple que pensaven erigir. I per transportar aquesta campana, de tant pesant com era, feia falta una gran munió de mules que anava seguint als guerrers en les seves conquestes.

Juncosa.

El fet, però, és que per quan els musulmans arribaven a aquestes terres amb la seva campana, els exercits cristians ja havien iniciat la lluita per tal de netejar de sarraïns tota la terra catalana, i quan s’entaularen les primeres batalles entre els dos bàndols, els moros s’adonaren que duien les de perdre i que els calia tocar retirada a corre-cuita si no volien caure presoners. I com que aquella campana d’or era molt pesada i feixuga de transportar, els alentia la retirada, així que van decidir enterrar-la ben fonda en un lloc indeterminat que només ells sabien, amb l’esperança i seguretat de que tornarien algun dia per tal d’aixecar la mesquita somiada.

Pels carrers de Juncosa.

JUNCOSA I EL MERIDIÀ DE GREENWICH

Una altra llegenda afirma que el forat del Mig del Món el van fer tècnics de l’Observatori Reial de Greenwich per senyalar el punt exacte del pas d’aquest meridià per la localitat. Aquesta creença, però, resulta injustificada, ja que aquest meridià no arriba passar per cap punt del territori de les terres catalanes.

La Plaça del Mig del Món.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 2 de agosto de 2017

LLEGENDES DE LA ROCA D’EN TONI O DEL DOLMEN DE CAN BOQUET

La Roca d’en Toni o dolmen de Can Boquet és un monument megalític de caràcter sepulcral que es troba situat a l’interior del Parc de la Serralada Litoral, dins del terme municipal de Vilassar de Dalt, a la comarca del Maresme. Fàcilment accessible amb cotxe a través de diferents pistes forestals, podrem trobar aquest dolmen darrera d’ un petit perímetre emmurallat que hi ha a la vora d’una bifurcació de pistes forestals  i un aparcament de terra. Tot i que cap l’any 1920 encara es conservaven vestigis de l’antic túmul i del cromlec de l’antic conjunt funerari que hi havia hagut en aquest lloc, actualment, només en queda l’anomenat dolmen, que popularment se anomena Roca d’en Toni, segurament pel fet que, segons consta en registres del segle XIX, l’antic propietari dels terrenys era el pastor Toni Puig. A continuació, passem a descobrir algunes de les seves llegendes...


LA ROCA D’EN TONI I EL PONT DEL DIABLE DE MARTORELL

Segons explica una llegenda, la coberta del dolmen de la Roca d’en Toni de Vilassar de Dalt era en principi una gran pedra que, procedent del Montseny, el diable portava a coll cap a Martorell per acabar de construir el pont romà conegut com el Pont del Diable.


Aquesta llegenda, molt coneguda i amb moltes variants situacionals i de lloc, explica com, prop del riu Llobregat, hi havia un hostal on no tenien cap pou per proveir-se d’aigua. Per això, una serventa s’havia de passar gairebé tot el dia anant a cercar l’aigua a l’altra banda del riu, a una font que hi havia allà. Un dia en què el riu baixava molt ple, la noia va exclamar que més valdria donar-se al dimoni que no pas haver de fer tants viatges a la font. A l’instant se li presentà un cavaller, que li prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa va acceptar, i el diable -doncs no era altre el cavaller- es posà a treballar a bon ritme. Només li faltava una pedra per posar, i la matinada s’acostava. Quan ja s’apropava amb la darrera pedra, la que acabaria el pont, el gall va cantar anunciant el nou dia. I el diable, que només pot treballar de nit, va deixar caure la pedra amb ràbia, ja que no havia pogut acabar el pont i, per tant, no es podria fer amb l’ànima de la serventa. Com ja hem dit, aquesta pedra, segons una de les versions, és la coberta del dolmen de la Roca d’en Toni de Vilassar de Dalt.


ELS NENS DE VILASSAR DE DALT VENEN DEL DOLMEN DE CAN BOQUET

Una antiga tradició assegura que els nens de Vilassar de Dalt surten de l’interior de la construcció del dolmen de Can Boquet, és a dir, que neixen de l’interior del dolmen.

Segons algunes creences populars arreu d’Europa, els megàlits són considerats monuments especialment protectors dels vius respecte de les accions nocives del mort o els morts que hi han enterrats allà. Fixades a la pedra, les ànimes desl morts només poden exercir bones influències, que en aquest cas en concret es materialitzen amb els ritus de la fertilització. Així, resulta molt habitual que, tradicionalment, en les zones on hi ha aquest tipus de construccions, les dones s’esmunyin o es freguin contra els megàlits (especialment aquells de forma fàl·lica), o bé que llencin pedres al damunt de les lloses superiors dels dòlmens, ja sigui per trobar casador, o per esdevenir gràvides, que és el més habitual.


Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.