miércoles, 30 de agosto de 2017

EL PI DE LES TRES BRANQUES I EL SOMNI DE JAUME I EL CONQUERIDOR

Si visitem el Pla de Campllong, situat al municipi de Castellar del Riu, a la comarca del Berguedà, ens trobarem en mig d’un paisatge muntanyenc idíl·lic. Allà, a 1294 m sobre el nivell del mar, podrem contemplar el Pi de les Tres Branques, un portentós pi roig de tres besses, mort des de l’any 1915, de 25 m d’alçària. Avui dia, aquest arbre monumental és considerat, com ho va ser durant el moviment literari de la Renaixença, com un dels principals símbols de la unitat dels Països Catalans, representats per cadascuna de les tres branques que surten d’una única soca: Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Aquest arbre és, a la seva vegada, protagonista d’una llegenda, d’origen literari en els seus inicis, que involucra la figura d’un Jaume I encara infant...

El Pi de les Tres Branques.

DEL SOMNI DE JAUME I SOTA EL PI DE LES TRES BRANQUES

Al llarg del temps, la figura de Jaume I el Conqueridor ha esdevingut una figura mítica envoltada de múltiples llegendes, que ens traslladen des del seu engendrament fins arribar a la seva tomba. Una d’aquestes històries, relativa a una part de la seva infantesa, ens parla del somni profètic que aquest va tenir quan descansava sota l’ombra de la copa del Pi de les Tres Branques. Tot i que l’origen d’aquesta llegenda és totalment literari, nascuda arrel del poema “Lo Pi de les Tres Branques” que Jacint Verdaguer va publicar l’any 1888, amb el temps ha esdevingut en llegenda oral per dret propi ja que s’ha anat transmetent de boca en boca, barrejant elements històrics amb elements llegendaris.

La història és ben senzilla. Durant la Croada albigesa, el rei Pere el Catòlic, pare de Jaume I, va entregar el seu fill, amb només 3 anys d’edat, a Simó de Monfort com a penyora, pactant de casar-lo amb la seva filla Amícia de Montfort per tal de trobar una sortida pacífica que evités la mort dels seus vassalls. Però quan aquest noble va tenir a l’infant sota el seu poder, el va recloure a la ciutat de Carcassona i va continuar atacant els vassalls albigesos del rei Pere sense miraments, imposant-se finalment la via militar com a única sortida al conflicte.

La cosa no va acabar pas bé. Després de la mort del rei Pere en la batalla de Muret, Simó de Monfort va continuar retenint a l’infant Jaume a Montpeller, quedant la Corona d’Aragó sense rei.

El Pi de les Tres Branques, amb Can Puigventós al fons.

La mare de l’infant Jaume, Maria de Montpeller, va anar a Roma per pregar al Papa Innocenci III que obligués a Simó de Monfort a retornar-li el fill, mentre que la Corona d’Aragó també va enviar una delegació per tal de recuperar al seu legítim hereu. Davant la continua negativa de Simó de Monfort de retornar a l’infant Jaume, el Papa Innocenci III finalment trameté una nova carta al comte en què li manava que retornés l’infant i fes acatament i submissió al legat papal, que en una comitiva anà a Narbona per tal de restituir l’infant Jaume a la Corona d’Aragó i Catalunya, a l’empara de la Santa Seu. Entre altres membres d’aquesta comissió hi anava Guillem de Mont-rodon, mestre del Temple.

Jaume I  encara era nen molt petit i, amb només 6 anys, partint de Narbona va venir a Catalunya. Segons els costums d’aquells temps, va fer el viatge a cavall i en diverses jornades.

En una d’aquestes jornades, quan la comitiva reial passava per l’indret conegut com el Pla de Campllong, entre el Cogulló d’Estela i la Serra de Queralt, camí de Berga, van tenir que fer parada i passar la nit al ras, i el petit Jaume va dormir sota l’ombra del Pi de les Tres Branques. Fou precisament en aquest punt on, segons explica la llegenda, va tenir un somni profètic: que sent ell gran, es convertiria en el monarca de tres regnes. En revelar el jove Jaume aquesta visió, el vell templer Guillem de Mont-rodon va declarar, en una pregaria, el Pi de les Tres Branques com l’arbre sagrat de la pàtria.

La visió d’aquell somni, afavorida pel simbòlic pi va donar al futur rei la inspiració per a no parar de lluitar fins a haver aconseguit la culminació d’aquell somni, és a dir, la conquesta de les Illes Balears i del Regne de València per afegir-les al Regne de Catalunya i Aragó.

Una ofrena floral entre les tres besses del Pi de les Tres Branques.

EL PI DE LES TRES BRANQUES COM SÍMBOL DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT

Més enllà de la llegenda, que va néixer molt més tard, el cert és que durant el segle XVIII el Pi de les Tres Branques ja era citat com símbol de la Santíssima Trinitat -Pare, Fill i Esperit Sant-, representada en cada una de les seves branques, i el bisbe de Solsona, l’any 1746, fins i tot concedia indulgències a qui resés davant seu.

L’ORIGEN LITERARI D’UNA LLEGENDA

Com ja hem comentat prèviament, l’origen de la llegenda del Pi de les Tres Branques és totalment literari, i neix quan, l’any 1888, mossèn Jacint Verdaguer va escriure i publicar el poema “Lo pi de les tres branques”, on feia somiar al rei Jaume I, als peus d’aquest arbre, que seria rei del Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya, Mallorca i València. Només amb l’esdevenir del temps que passaria a formar part, també, de la tradició oral i l’imaginari popular. A continuació us deixem aquest poema.

Jacint Verdaguer (1845-1902).

LO PI DE LES TRES BRANQUES de Jacint Verdaguer

Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l’alta sella en l’arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d’or
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Montfort no l’hi vol donar,
per gendre diu que se’l guarda.
Si serà son gendre o no
Mont-rodon ho diu al papa;
la resposta que li fa
al vell Montfort no li agrada:
-Que torne el rei a Aragó.-
i als Pirineus la seva àliga.

Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t’aguaita,
lo sol que et surt a Orient
i el que t’ix a tramontana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada,
mes ell, infant de sis anys,
no vol esser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.

Abans d’arribar a Berga
s’enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.

Lo Campllong té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
vers tot l’any com l’esmaragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.

Com una torre és son tronc
que s’esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.
Don Jaume cau de genolls
i ens son èxtasi exclama:
-Al Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna!
Tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l’arbre de Mambré
on Abraham reposava.

Fent lo senyal de la creu
se recolza a la pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.
Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l’abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.
Alça els ulls a l’Infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d’estels
i al cim la lluna minvanta.
En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l’alba;
al bes de l’alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
-He somiat que era gran
i d’un bell país monarca,
d’un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.

Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la Mitja lluna s’amaga.
Lo somni del Rei infant
lo vell templari l’acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i mes ampla,
robant als moros València,
prenent-los l’Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d’una arpa,
les tres nimfes d’eixa mar,
d’aqueix jardí de tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d’eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols lli diu eixa paraula:

-Preguem. Que sols Déu és gran,
los homes són ombra vana;
preguem que sia aqueix Pi
l’arbre sagrat de la pàtria.

Jacint Verdaguer (1845-1902)

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

domingo, 27 de agosto de 2017

LA LLEGENDA DE LA ROCA MONERA

La Roca Monera, també coneguda com Roca Molnera, és una muntanya de 649 metres d’alçada que es troba just davant del petit poble de Farena, al municipi de Mont-ral, a la comarca de l’Alt Camp. Aquesta roca d’espectacular caiguda vertical amaga una llegenda que ens explica la història d’amor entre una pastora anomenada Tineta i un pagès anomenat Perot, i l’amor malaltís del senyor del castell de Farena vers la primera.

La Roca Monera.

S’explica que, fa molts anys, una bonica pastora, coneguda com la Tineta, acostumava a pasturar el seu ramat sota la Roca Monera, a tocar del riu Brugent. Aquesta pastora s’enamorà del pagès Perot, que treballava unes terres properes, i aquest amor era correspost, de manera que la noia era feliç i, a les hores de festeig amb en Perot, sota l’ombra de la Roca Monera, ambdós feien plans de futur.

Però un dia, el senyor del castell de Farena, que tenia uns molins riu avall, va trobar-se casualment la jove pastora i va quedar impressionat de la seva bellesa. Des d’aleshores, el cavaller només buscava pretextos per tornar-la a veure. Quan finalment va esbrinar l’estima que la Tineta sentia pel Perot, envià aquest darrer a la cort de Barcelona a dur un missatge, per així separar-lo de la pastora i aconseguir un camí planer pels seus propòsits. El senyor sabia que allunyant el Perot de la contrada, tindria la seva ocasió per apropar-se i guanyar-se a la Tineta, i així la perseguia, fent-li promeses d’amor.

El castell de Farena, o el Castellot.

La Tineta cada dia estava més desesperada i deia i repetia al senyor del castell que havia jurat fidelitat al Perot. Però la desordenada i malaltissa passió del senyor anava en augment, i aquest ja no podia controlar-se. Llavors, veient que a les bones no podia fer seva a la Tineta, va voler-ho fer a les males. Per això, un dia que ella s’estava damunt la Roca Monera, l’anà a trobar i amenaçà de tancar el Perot a la presó del castell de Farena sinó accedia als seus desitjos. En veure que ella el defensava, el cavaller s’enfurismà, no pogué aturar-se i la volgué agafar per prendre-la allà mateix. Ella, al sentir la luxúria amb què la volia, corregué atemorida fins que va arribar a l’extrem de la roca i, abocada al buit,  no podia escapar.

El cavaller, embogit de desig, veient que tenia a la Tineta arraconada arran de l’espadat, sense cap possibilitat d’escapatòria, ja la veia seva. Però la Tineta, morta de por, li cridà que si s’acostava a ella es llençaria daltabaix. I així va ser: al temps que el senyor l’agafava de la cintura, la pastora es va deixar  caure d’espatlles al buit i arrossegà al luxuriós cavaller amb ella. Tots dos caigueren al riu, al peu de la Roca Monera. Les aigües acolliren tots dos cossos, però el de la Tineta no arribà a tocar el fons, ja que unes mans amoroses, d’unes fades del riu, la protegiren i la portaren a la riba, mentre que el cos del cavaller era empès corrent avall, rebatent-se contra els rocs.

La Font de la Roca Monera.

El cos de la Tineta, protegit fora de l’aigua, entrà en calor i retornà a la vida, i des del camí de Farena sentí com la cridaven: era el seu estimat Perot, que tornava! Si visiteu algun dia el petit poble de Farena i passegeu pels seus carrers, trobareu fàcilment la Font de la Roca Monera en l’anomenat, precisament, carrer de la Font, on hi ha una fot amb un petit mural enrajolat que recorda i il·lustra aquesta llegenda.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre pel petit poblet de Faena, on s’inclouen elements de la llegenda que us acabem d’explicar, que il·lustren millor part d’aquesta llegenda.

Farena.

La Roca Monera vista des de Farena.

La Font de la Roca Monera.

La Font de la Roca Monera, detall on s'il·lustra la llegenda.


El castell de Farena, o el Castellot.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

jueves, 24 de agosto de 2017

EL BOIG DEL TÚNEL DE VIELLA

En aquesta ocasió vull oferir-vos no una llegenda tradicional catalana, com sol ser l’habitual en aquesta secció, sinó un llegenda urbana situada en un punt molt concret de la nostra geografia: el Túnel de Viella. El Túnel de Viella està situat  al municipi de Viella i Mitjaran (Vielha e Mijaran, en aranès), a la comarca de la Vall d’Aran (Val d’Aran), unint aquesta comarca, mitjançant la carretera N-230, amb la comarca de l’Alta Ribagorça. Vaig escoltar aquest relat per primer cop a principis de la dècada de 1980, a Vilanova i la Geltrú, pel que temporalment aquesta història hauria de situar-se en els anys englobats entre les dècades de 1960 i 1980, quan només existia un túnel (actualment s’ha desdoblat en dos). Com sol passar amb moltes llegendes urbanes, aquesta història ha anat corrent de veu en veu per molts llocs del món i s’ha anat renovant i actualitzant, pel que podem trobar-la situada a molts altres indrets. En tot cas aquí us deixo la deixo tal i com jo la conec, relatant-la amb les meves pròpies paraules.

El boig del Túnel de Viella, una llegenda urbana.

SOBRE LES LLEGENDES URBANES

Més enllà de les llegendes tradicionals, arreu de les terres catalanes també proliferen tot tipus de llegendes urbanes, algunes de les quals han esdevingut tradicionals amb el temps, com pot ser el cas de la popular llegenda de l’autoestopista fantasma, molt comuna en diferents indrets de la nostra geografia, o la d’aquell submarinista que és atrapat per un hidroavió i llençat al mig d’un incendi forestal, morint ofegat, esclafat o cremat segons qui expliqui la història.

Les llegendes urbanes, per norma general, són històries, rumors públics, enraonies o contes extravagants, sovint amb algun element de caire fantàstic o terrorífic, que resulten prou creïbles. Aquest tipus d’històries s’adapten dins d’un marc contextual conegut tant per qui les explica com per qui les escolta, el que li dona un aire de versemblança més autèntic, ja que van adquirint noves dades i matisos a mida que corren de boca en boca, explicant-se com si fossin fets reals que van succeïr en algun moment i lloc determinats, o fan referència personatges i llocs públics prou coneguts.

Boscos amb misteri a l'entrada del Túnel de Viella, vessant nord.

Tot i així, una característica comuna que distingeix les llegendes urbanes dels fets reals és que en aquest tipus d’històries gairebé és impossible trobar el participant o un testimoni directe del succés narrat, ja que generalment aquesta sempre va succeir “a l’amic d’un amic” (qui aquí diu amic, pot dir parent o qualsevol altre conegut) del qui explica la història, i això es repeteix ad infinitum, resultant impossible trobar el seu origen.

La història del boig del Túnel de Viella, si bé no és tan coneguda com les ja mencionades de l’autoestopista fantasma o el submarinista atrapat per un hidroavió, entra clarament dins de la categoria de llegenda urbana terrorífica, envoltada d’elements d’atmosfera macabra.

Entrada al Túnel de Viella nou, vessant sud.

UNA BREU HISTÒRIA DE LANTIC TÚNEL DE VIELLA

L’antic Túnel de Viella (anomenat Túnel Alfons XIII, en contraposició al nou, anomenat Túnel Joan Carles I) fou inaugurat l’any 1948, i amb els seus 5240 metres de llargària, en el seu temps, va ser el túnel de carretera més llarg del món, fins que l’any 1964 es va inaugurar el Túnel del Gran Sant Bernat, de 5854 metres, que connecta Suïssa amb Itàlia. Amb el pas dels anys, el Túnel de Viella va començar a patir tota una sèrie de deficiències, i entre les més visibles, apart d’una escassa il·luminació, estava el fet que de les seves parets i el seu sostre regalimava aigua contínuament, talment com si hi plogués, o les fortes corrents d’aire que de vegades s’originaven al seu interior.

Entrada del vessant sud de l'antic Túnel de Viella; detall d'una postal.

A principis de la dècada de 1980 el túnel es va condicionar, construint un encofrat de formigó a les dues boques del túnel per evitar els forts corrents d’aire, es va canviar i millorar l’enllumenat, s’hi van col·locar unes plaques aïllants a l’interior, es va tornar a asfaltar, i es varen fer altres petites millores, però això no va evitar que l’any 2000 fos considerat el túnel més perillós d’Europa, degut a la deficiència de mesures de seguretat i emergència. Finalment, l’any 2007, després de la inauguració del nou Túnel de Viella, l’antic túnel va passar a ser utilitzat només com un túnel auxiliar per el transport de mercaderies perilloses o per ser utilitzat com galeria d’emergència.

LA LLEGENDA DEL BOIG DEL TÚNEL DE VIELLA

La història s’explicava com un fet verídic i l’inici de la mateixa solia situar-se en una tarda-nit de tardor o hivern, al voltant de les set del vespre.

Sembla ser que anys enrere, una jove parella -que algunes versions asseguren que era de Barcelona, i marxava de lluna de mel- es dirigia a la Vall d’Aran quan, ja caiguda la foscor, va ser sorpresa per gran una tempesta poc abans d’entrar al túnel de Viella. Ja fos per aquella climatologia adversa, que no convidava pas a sortir de casa -que alguns us diran que era de pluja, i altres de neu-, o ja fos per l’hora intempestiva, no es veia ni una sola ànima en tota la carretera; els camioners probablement havien optat per parar el motor dels seus camions, i prendre aixopluc i passar la nit en un lloc arrecerat.

Deixant enrere l'entrada del vessant sud del Túnel de Viella.

Fos com fos, trobant-se a kilòmetres de qualsevol zona habitada com estaven, la jove parella va decidir seguir el seu camí, potser per por de que no tallessin l’accés al túnel com succeïa de vegades en ocasions similars, i van entrar a l’interior del mateix amb la perspectiva d’arribar ben aviat a Viella. Però just quan es trobaven a l’alçada de mig camí de la sortida, el cotxe els va començar a fallar i finalment es va parar. Va ser llavors quan s’adonaren que durant l’última hora havien viatjat pràcticament amb el dipòsit buit i el combustible finalment s’havia acabat. Atrapats en mig del túnel, i davant la perspectiva de tenir que passar allà tota la nit, l’home va decidir agafar un petit bidó buit i una llanterna que duia al cotxe, i marxar a peu fins la gasolinera més propera. Això era un camí llarg: fins a Viella tenia ben bé uns 9 kilòmetres de distància des del punt on trobaven, i entre una o dues hores de camí a peu.

L’home tranquil·litzà a la noia dient-li que es quedés en el cotxe, i tan aviat com pogués tornaria amb ella duent gasolina o amb ajuda, i que mentre, tanqués el cotxe i descansés o escoltés la radio. I així, amb només amb aquell petit bidó buit i una llanterna es va anar allunyant poc a poc direcció a Viella, fins que finalment només va ser una petita llum en algun punt d’aquell túnel fosc, i la llum s’esvaí.

Una tètrica imatge de l'antic Túnel de Viella; detall d'una postal.

La noia va encendre la radio i es va  trobar una emissora local que emetia música, i vinga esperar i esperar, finalment es va dormir. Tot d’una es va despertar. Semblava que la música de la radio s’havia interromput perquè donaven alguna noticia o comunicat urgent: la tempesta havia tallat la llum de bona part de la Vall d’Aran, i aprofitant aquest fet s’havia escapat un boig summament perillós del manicomi de Viella, pel que recomanaven que ningú sortís de casa i busquessin aixopluc mentre els agents locals i la Guàrdia Civil buscaven al boig fugat.

No cal dir que després d’escoltar aquesta noticia, sola, allà al mig del túnel, la noia s’intranquil·litzà. Mirant el rellotge va veure que ja feia quasi bé dues hores que la seva parella havia marxat. L’emissora continuà emetent música… Ja fos pel cansament o per l’estat en nervis en que es trobava, la noia novament s’esvaí o adormí…

Al cap de un temps, de sobte, la noia es va despertar sobresaltada. “Bum! Bum! Bum!.. Bum! Bum! Bum!... Bum! Bum! Bum!...”. Què era aquell soroll? Sobre el sostre del cotxe s’escoltava una espècie de cops estranys. “Bum! Bum! Bum!” La noia estava espantada, en el túnel només es veia la llum ataronjada de les llums de posició i l’aigua que regalimava pel sostre i les parets. Va apagar la radio per escoltar millor, intentant esbrinar que podia ser aquell so…

“Bum! Bum! Bum!”

Per l'interior del túnel nou...

Una altra vegada aquell soroll atordidor. Què podia ser? Seria l’aigua que es filtrava a través de les parets del túnel, que queia damunt del sostre del cotxe? Des de dins del cotxe, a través del reflex de la poca llum que havia, podia entreveure regalims i goteres que rajaven del sostre o les parets. “Bum! Bum! Bum!” Tenia por, no s’atrevia a sortir del cotxe. Quan feia que la seva parella havia marxat cap de Viella, deixant-la enrere? Tres hores, ja!

“Bum! Bum! Bum!.. Bum! Bum! Bum!... Bum! Bum! Bum!...”

Aquells cops sobre el sostre del cotxe continuaven rítmicament, de vegades deixant passar només uns segons entre ells, d’altres vegades uns minuts. Però no parava de sonar. “Bum! Bum! Bum!.. Bum! Bum! Bum!... Bum! Bum! Bum!...” És com si tingués aquell soroll dins del seu cervell. Angoixada, espantada, amb llàgrimes rajant-li dels ulls de pura por, es va arraulir al seu seient.

El nou túnel buit, sense trànsit...

De cop, es va tornar a despertar! Novament s’havia adormit, però es trobava en un estat deplorable. Aquell soroll rítmic sobre el cotxe continuava sonant. “Bum! Bum! Bum!.. Bum! Bum! Bum!...”

De cop i volta, li va semblar veure que, de banda i banda del túnel, arribaven unes llums multicolors que poc a poc s’acostaven. Sí, eren llums! Llums blanques, taronges, blaves… tot de llums multicolors! De sobte, es van aturar a uns cent metres del cotxe i va sentir una veu, una veu que semblava sortir d’un megàfon:

-Senyora, escolti’ns amb atenció! Necessitem que ens escolti atentament! Quan li diguem, volem que surti del cotxe i vingui cap aquí corrent a tota velocitat! No miri enrere! Corri directament cap aquí, i no giri el cap! Ens ha entès?

Va escoltar aquest missatge tres vegades, i finalment, la noia, mirant a través del vidre de la finestra, va reaccionar i va contestar afirmativament amb el cap.

-Bé, senyoreta! A continuació, doncs, contarem fins a tres! Quan digui tres, surti corrent del cotxe i vingui aquí a tota presa! No miri enrere i corri! Està preparada?

Novament la noia, amb un gest, contestà afirmativament.

-Bé,  doncs! Una… Està preparada?... Una... dues… TRES!

Entrada de l'antic Túnel de Viella, vessant nord.

La noia va obrir la porta i, atemorida, va sortir corrent a tota velocitat cap el punt d’on havia sortit aquella veu del megàfon, va córrer com mai ho havia fet, mentre de nou li semblava escoltar nous cops sobre el sostre del cotxe. “Bum! Bum! Bum!... Bum! Bum! Bum!...” No va girar al cap, ans el contrari, va córrer tan de pressa que mai hagués pogut imaginar que podia córrer tant. A mida que s’acostava a aquelles llums, veié a diverses persones: la policia, la guàrdia civil, una ambulància, els bombers… Cada cop més a prop, més a prop, estenent els seus braços cap a ella, avançant-se en un gest protector. Quan va sentir uns braços que per fi l’agafaven, va girar el seu rostre i va mirar cap el cotxe que havia deixat enrere, descobrint un fet esgarrifós...

Sobre el sostre del cotxe hi havia un individu estrany, estrafolari, de mirada perduda, brut, tot tacat de sang, que en una de les seves mans subjectava un embalum fosc i rodó. Aixecant aquell embalum, va colpejar amb el mateix el sostre del cotxe. “Bum! Bum! Bum!... Bum! Bum! Bum!...”

Aquell embalum no era un altra cosa que el cap tallat de la seva parella, amb que el boig havia colpejat durant tota la nit el sostre del cotxe on la noia es trobava.

“BUM! BUM! BUM!”

Entrada del Túnel de Viella nou, vessant nord.

Algunes versions expliquen que després de veure això la noia va embogir i ja no va recuperar el seny, i que ara, ella mateixa, roman tancada en un manicomi.

ALGUNS PUNTS DE LA LLEGENDA QUE POCS QUESTIONAVEN

Temps enrere -no sé si avui en dia encara ho serà- aquesta era una història típica de campaments o de colònies, d’aquelles que s’explicaven a la vora del foc o acompanyats només amb la llum de les llanternes. Els oients, generalment eren nens o adolescents, poques vegades posaven en dubte la veracitat de la mateixa tot i alguns punts febles de la història, com l’existència d’un manicomi a Viella, o que es pogués escoltar una emissora de ràdio dins del túnel de Viella.

Entrada de l'antic Túnel de Viella, vessant sud.

No hi ha constància de que a la localitat de Viella, ni a cap poblet de la Vall d’Aran, hagi hagut mai de cap manicomi o institució similar, com explica aquesta llegenda, però quan la gent explicava aquesta història ningú posava en dubte que fos així.

En algunes versions la noia no arriba a escoltar la radio dins del túnel, cosa que de fet resulta pràcticament impossible si es té en compte que les ones de radio difícilment poden arribar a penetrar l’interior d’un túnel de certa llargària si no és mitjançant sistemes auxiliars. En algunes versions aquest problema es resol fàcilment; la parella protagonista simplement escolta la noticia de la fuga del boig assassí d’un manicomi poc abans d’entrar al túnel (cosa que sembla més coherent). Quan el cotxe s’avaria al mig del túnel, la noia ja té por, però el noi li treu importància al fet i marxa decidit a buscar gasolina afirmant que no passarà res. Llavors la noia escolta música ficant unes cintes de radiocasset al cotxe, però pel demés la història segueix el mateix patró que la història que ja us he explicat.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

domingo, 20 de agosto de 2017

LA IGNORANCIA

“Nada hay en el mundo tan común como la ignorancia y los charlatanes.”
Cleóbulo de Lindos (s. VI aC- s. VI aC), filósofo griego.

Últimamente he estado desconectado de las redes sociales por varios motivos. Incluso después de estos últimos hechos acaecidos en Cataluña he continuado callado porque ante el dolor prefiero el silencio. Pero leyendo las barbaridades que se han dicho y he oído, ahora me es difícil callar ante la magnitud del odio y la ignorancia que durante estos días han hecho gala tantas personas, sirviéndose de las redes sociales, en vez de mostrar un poco de empatía o silencio ante el dolor de tantas víctimas; no sólo los muertos y heridos, sino hacia sus familiares o los habitantes a los que estas ciudades o pueblos ha golpeado.

No voy a mencionar las miserables palabras que he leído o escuchado, no me hace falta repetir nada de lo que se ha dicho. Odio contra los terroristas, contra los musulmanes, contra los catalanes (independientemente de que sean nacionalistas o no), contra los españoles, contra los racistas y fascistas (ellos mismos promovedores de odio), contra los que callan, contra los que no hicieron nada, contra los que apoyan a unos u otros... Gente exigiendo a gente que no tiene que disculparse de nada que se disculpen en nombre de los terroristas por algo en lo que ellos no han participado de modo alguno, simplemente por el hecho de pertenecer a su propia etnia, cultura o religión. En conjunto todo ello me ha resultado patético. Por suerte, por encima de estas necedades ha triunfado la solidaridad, el apoyo a todos aquellos a los que la tragedia ha golpeado, el amor o la empatía. Ha habido muertos por una causa absurda, por algo que se podía haber evitado, y eso no deja de ser doloroso, ya sea aquí o en cualquier otro punto del mundo; puntos que por su lejanía a menudo olvidamos o ignoramos.

No voy a decir que odie a ninguna de estas personas que han hablado con actitudes de odio porque sinceramente no los conozco ni sé como son, pero reconozco que algunas de esas palabras que he oído o leído llegan a llenarme de rabia y de ira por lo inoportunas que son. Pero esa gente que las ha dicho o aquellos que las ha apoyado, por encima del odio, me hecho sentir tristeza, una enorme tristeza al ver que aún queda tanta gente que vive atrapada en un mundo tan corto de miras, convencidos de “su” realidad absoluta. Personas que viven atrapadas en clichés de fronteras, razas, culturas o creencias, tanto da que sean de aquí o de allí o de más allá. Me apena ver hablar a esos fanáticos que carecen de la más mínima empatía, dispuestos a sembrar odio a la más mínima oportunidad, antes que sentir comprensión. Debe ser fácil vivir atrapado en un mundo de ignorancia donde simplemente crees ser lo mejor, sin pararte a pensar siquiera en como serías tú mismo de haber nacido en otra parte, en otro tiempo, en otras circunstancias, en otra cultura, en otra nación, o en cualquier otra etnia. Debe ser fácil vivir, siendo incapaz de ponerte en la piel del otro, siempre que esos otros no sean los “tuyos”. Ciegos que no quieren ver ninguna otra realidad, salvo esa realidad alternativa que ellos mismos se han creado, o peor, que siguen ciegamente los dictados de otros para convertirse en bestias sin criterio, en los fanáticos que son. Por favor, pensad, usad el cerebro, tened corazón...

Y sí, terroristas, racistas, xenófobos, catalanófobos y similares, no puedo llegar a odiaros porque por encima de todo me dais lástima. Tengo la esperanza de que con el tiempo, un poco de sabiduría os abra los ojos y os haga cambiar.

No siento odio, sólo tristeza: tristeza por las víctimas y sus allegados, por la injusticia, porque se ha roto la paz, y tristeza por la ignorancia.

Me entristece la ignorancia.

Me entristecen los ataques terroristas porque se basan en la ignorancia.

Me entristecen los ataques racistas y xenófobos porque se basan en la ignorancia.

Me entristecen los ataques catalonófobos porque se basan en la ignorancia.

Me entristecen los ataques cualquier otra cultura que no sea la propia porque se basan en la ignorancia.

Me entristece la simple estupidez humana porque se basa en la ignorancia.

¿Hace falta deciros más? ¿Hace falta deciros lo que sois?

miércoles, 16 de agosto de 2017

LA LLEGENDA DEL CAVALLER DEL CASTELL DE MEROLA

El Castell de Merola, conegut també com la Torre de Merola, és un castell del municipi de Puig-reig, a la comarca del Berguedà, del que actualment queda ben poca cosa, només la paret de tramuntana de l’antiga torre d’homenatge. Com en el cas de molts altres castells, amb el temps, bona part de l’aparell de la torre i de l’antiga fortificació foren aprofitats durant els segles posteriors per bastir les masies del seu entorn. Tot i que Merola ja consta documentada com a fortalesa des de l’any 983, sembla ser que les restes d’aquest castell són del segle XII, i possiblement el feu construir Bernat de Merola, que s’enfrontà repetidament amb el bisbe de Vic, i amic del trobador Guillem de Berguedà. L’església parroquial de Santa Maria de Merola, que es troba just al costat de la Torre de Merola, fou construïda el segle XVII, substituint la vella església romànica de Santa Maria de Merola, que es troba a uns 2,5 kilòmetres de distància. Però deixem-nos d’explicacions i anem a la llegenda!

El Castell o la Torre de Merola.

EL CAVALLER DE MEROLA

Joan Amades recull una llegenda sobre el cavaller de Merola: Quan el rei Jaume I el Conqueridor va conquerir València, a Barcelona, en saber-se la notícia de la rendició de la ciutat, va haver-hi una gran alegria al palau, i la reina i les principals dames, mullers i filles dels cavallers que estaven a la campanya es van entusiasmar per a anar a València i donar una sorpresa a llurs marits i pares. I així ho van fer. Portades per l’entusiasme regnant entre la nostra gent, van voler arribar al límit de lloc que s’havia fixat com a frontera amb els moros, per tal de veure la mala carota que feien els sarraïns, i sense dir res a ningú van organitzar una llarga cavalcada que va anar-se’n terres enllà. Quan menys s’ho podien pensar, es van trobar voltades de moros que se’ls van abraonar, i segurament que les haurien fetes presoneres i les haurien mortes si no hagués estat per la diligència i el braó del cavaller de Merola, que es va adonar de l’entremaliadura i, acompanyat d’un estol de valents homes, va seguir la cavalcada de la vora per conjurar qualsevol possible contratemps. Per fer fugir els moros els guerrers van haver de lluitar molt aferrissadament.

El Castell o la Torre de Merola i restes d'un antic edifici.

Quan el rei Jaume I i els altres cavallers interessats van saber el que havia passat, van tenir un gran disgust, sobretot de pensar el dol que hauria entelat la gran victòria si la reina i les dames més principals haguessin caigut en mans dels moros. El rei va cridar el cavaller de Merola i li va dir que se sentia obligat amb ell, que demanés allò que volgués, que li fóra concedit, fos el que fos, puix que per al rei no hi havia res impossible. El de Merola no s’atrevia a demanar, i, davant de la insistència del rei, li digué que, allò a què ell aspirava, el rei no li ho voldria donar. El rei es va picar i li repetí que demanés allò que volgués, perquè per a un rei no hi havia res impossible. El senyor de Merola li va demanar una de les cinc barres que aleshores tenia l’escut reial de Catalunya. Efectivament, el rei va trobar que era molt demanar; però, com que la paraula de rei no torna enrere, i li havia promès donar-li allò que demanés, li va concedir el que volia.

L'església de Santa Maria de Merola, i el Castell o la Torre de Merola al fons.

Des d’aleshores que l’escut de Catalunya, que tenia cinc barres o pals, va tenir-ne només quatre. L’escut del cavaller i senyor de Merola, que feia unes aigües, va ostentar enmig un pal vermell de sang, com el de l’escut de Catalunya, concedit pel gran rei Jaume I.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre de les restes del castell de Merola i de l’ermita de Santa Maria de Merola per il·lustrar millor aquesta llegenda.

El Castell o la Torre de Merola.

Mur o marge inferior del castell.

L'església de Santa Maria de Merola i el Castell o la Torre de Merola.

Església de Santa Maria de Merola.

Església de Santa Maria de Merola, detall exterior.

Restes d'un antic edifici vora el castell.

Restes d'un antic edifici vora el castell.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE LA MARE DE DÉU DE L’HORTA

L’ermita de la Mare de Déu de l’Horta, construïda al segle XVI, es troba al municipi d’Ivars d’Urgell, a la comarca del Pla d’Urgell, i està inclosa dins de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La Verge que allà s’hi venera, com moltes altres figures religioses d’aquestes característiques, té la seva pròpia llegenda i s’adscriu dins del grup del que s’anomena marededéus trobades. Descobrim la seva llegenda...

Ermita de la Mare de Déu de l'Horta.

Segons explica la llegenda, la Mare de Déu de l’Horta va ser trobada per un pastor de Barbens anomenat Perles (o bé que provenia de la casa Perles), dins d’un frondós om del Camí dels Pouets, en mig de l’horta (és a dir, els camps) d’Ivars d’Urgell.

Davant aquest descobriment, el pastor va anar al poble d’Ivars d’Urgell a comunicar la seva troballa, i els d’allà la van anar a buscar i se la van endur a l‘església del poble portant-la en processó, on la van instal·lar, però quina no fou la seva sorpresa quan la van anar a visitar de nit -alguns diuen que al dia següent-, i aquesta havia desaparegut! Només hi van trobar el vestit! La Verge s’havia tornat a l’om on l’havien trobada.

Nau de l'ermita de la Mare de Déu de l'Horta.

La gent va pensar aleshores que la Mare de Déu no es volia moure de l’horta on es trobava aquell arbre, i que era el seu desig quedar-se allà, i per això, finalment, van decidir aixecar una ermita en aquell mateix indret, que encara que actualment està unit al poble d’Ivars d’Urgell, en aquells temps només era un descampat als afores.

La Mare de Déu de l'Horta.

S’explica que el mantell de la Mare de Déu de l’Horta era emprat per ajudar a les parteres en el trànsit del part, i que molts malalts que l’havien visitada eren guarits miraculosament. I quan la secada i la fam amenaçava aquestes contrades, la Verge era visitada a l’ermita processionalment, i el cel es mostrava molt generós i amorós deixant la terra ben regada per obtenir fruits i flors.

A més, s’assegurava que al peu d’aquell mateix arbre on la van trobar, va brollar una fonteta que donava un aigua de virtuts remeieres i miraculoses, raó per la qual els pelegrins que la visitaven en bevien amb avidesa, ja que es tenia la creença de que guaria.

Ermita de la Mare de Déu de l'Horta.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 9 de agosto de 2017

LA LLEGENDA DE L’OLLA D’OR DE VIU DE LLEVATA

Viu de Llevata és un poble que pertany al terme municipal del Pont de Suert, a la comarca de l’Alta Ribagorça, que es troba situat al cim d’un tossal allargassat on hi hagué l’antic castell de Viu de Llevata, del que actualment només queden les restes d’uns quants murs, i que també conté l’església parroquial romànica de Santa Maria de Viu de Llevata, les restes de la capella romànica de Santa Llúcia de Viu de Llevata, i la capella en ruïnes de la Mare de Déu del Carme. Aquesta llegenda, però, fa referència a l’antic monestir d’un priorat benedictí que hi hagué per aquesta zona, l’emplaçament del qual encara no és del tot conegut ni ha estat confirmat.

L'església de Santa Maria de Viu de Llevata.

L’emplaçament de l’antic priorat benedictí de Sant Joan de l’Espluga de Viu és encara controvertit, atès que alguns estudiosos l’han situat al mateix roc on hi hagué el castell, i damunt del qual actualment reposa el poble, mentre que d’altres el situen al nord de Viu de Llevata, a l’altra banda del barranc de Viu, a la partida de l’Espluga o del Solà, on encara és viu el record d’antigues construccions que hi havia per la zona, ara desaparegudes.

S’explica que molt temps enrere hi havia un monestir a Viu, on hi havia uns quants monjos que sabien fer quelcom que l’altra gent de la contrada no sabia, com ara certes manualitats, llegir o escriure. Com que l’alcalde del poble, igual que molts altres, no sabia llegir, quan rebia alguna carta la donava als monjos perquè aquests l’hi llegissin el contingut.

El barranc de Viu, probable emplaçament de l'antic monestir.

Bé, el cas és que, en una ocasió, va rebre una carta i la va dur als monjos com tantes altres vegades havia fet, i en ella es deia que estava a punt de començar la guerra, i que calia que l’alcalde comencés a reclutar homes.

Llegida la carta pels monjos, i previnguts per ella de la mala nova, aquests van decidir agafar el més just i necessari a tota presa, i van emprendre el camí de la muntanya, però no sense abans deixar enterrada al racó on tenien la mula una olla plena d’or, deixant-la al càrrec d’un servent, perquè la guardés.

L'església de Santa Maria de Viu de Llevata.

Molt espavilat no deuria ser, aquest servent, ja que expliquen que l’home anà a la taverna i que, trago aquí, trago allà, el vi li va fer contar allò que si hagués estat seré no hagués contat mai, és a dir, on era l’olla plena d’or.

A l’endemà, l’home va trobar un forat al lloc on havia estat l’olla enterrada, i  d’aquesta no se’n va saber mai res més.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes quantes fotografies que vàrem prendre a Viu de Llevata per il·lustrar molt millor aquestes llegendes.

L'església de Santa Maria de Viu de Llevata.

El campanar de l'església de Santa Maria de Viu de Llevata.

Portalada de l'església de Santa Maria de Viu de Llevata.

El cementiri de Viu de Llevata.

Detall del cementiri.

El turó del Castell, a Viu de Llevata.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LLEGENDES DE CASTELL DE LES ESCALES O CASTELL DELS MOROS

El castell de les Escales, conegut també con el castell dels Moros, castell dels Solers, és un castell que es troba amagat dins dels boscos del terme municipal de Vilanant, a la comarca de l’Alt Empordà. Construït entre el segle XIII-XIV, avui en dia d’aquest castell només en queda una torre cilíndrica d’uns vuit metres d’alçada, les restes d’algun mur... i alguna que altra llegenda, com les que us deixem a continuació.

Torre del castell de les Escales o dels Moros.

ELS DIMONIS DEL CASTELL DE LES ESCALES

Segons sembla, anys enrere, les ruïnes de l’antic castell dels senyors de Galliners, conegudes avui en dia amb el nom de castell de les Escales, d’Escaldes, dels Moros o dels Solers, estaven rodejades de boscos ben densos i espessos, com encara poden donar fe alguns dels enormes arbres centenaris que es troben a la zona avui en dia. A causa d’aquesta inaccessibilitat, aquestes durant molts anus aquestes ruïnes foren cau i refugi de dimonis.

Torre del castell de les Escales o dels Moros.

LES PERDIUS ENCANTADES DEL CASTELL DE LES ESCALES

Conten que, ja uns anys, els pagesos de la zona acostumaven a anar al castell de les Escales de nit, amb teies enceses per caçar ocells. En una ocasió, un noi de Vilanant hi va anar tot sol una nit de festa anyal i, tot d’un plegat, li sortiren tres perdius. Començà a perseguir-les i en perdé dues. Observant que la que continuava corrent davant d’ell portava cresta, el noiet va exclamar tot admirat:

-Et refot, i porta cresta!

-Sí, cresta, cresta! - respongué la perdiu, que desaparegué com les altres dues.

Una perdiu amb cresta i que parlava.

El caçador quedà glaçat i pensà que aquella perdiu no podia ser res més que un dimoni que li havia sortit perquè havia anat a caçar en nit de festa anyal. En aquell moment, atemorit i penedit, s’encomanà a Sant Jaume dels Verders (o dels Solers), que es venera en una ermita que hi ha molt propera al castell, i fugí cames ajudeu-me corrents a casa seva.

L'ermita de Sant Jaume dels Verders o dels Solers.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes quantes fotografies que vàrem prendre per la zona per il·lustrar molt millor aquestes llegendes.

Torre del castell de les Escales o dels Moros.

Torre del castell de les Escales o dels Moros.

Restes de murs del castell de les Escales o dels Moros.

Restes de murs del castell de les Escales o dels Moros.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.